|
Introducció general a l'heràldica cívica |
|
Registre dels símbols dels Ens Locals. Tràmits
Origen de l’heràldica i primeres armories L’heràldica és una disciplina autònoma, i auxiliar de la història i l'arqueologia, que té per objecte l’estudi de les armories o escuts d'armes, i n’exposa els seus mètodes, les seves regles de crítica, els seus aspectes tradicionals i les seves perspectives actuals. L’origen de les armories està relacionat amb l’evolució de l’equip militar, entre la fi del segle XI i mitjan segle XII. Els combatents esdevinguts gairebé irreconeixibles, per la caputxa de malles de l’ausberg (túnica de malles que només deixava veure la cara) i el nasal del casc, anaren prenen el costum de fer pintar, sobre la superfície plana de l’escut, figures geomètriques, d'animals o de vegetals, que els servien de senyal de reconeixement al bell mig de la lluita. El primer segell conegut, absolutament datat, que presenta un escut armoriat, és el del comte Raul I de Vermandois, senescal de França, que penja d'un document del 1146, i presenta el senyal dels comtes: un escacat. Segurament els comtes de Barcelona foren els primers sobirans de la península Ibèrica a dotar-se d'un escut armoriat, si tenim en consideració que el primer segell conegut és el del comte Ramon Berenguer IV, a un document de l’any 1150, la matriu del qual hom suposa que fóra del 1135. Cal tenir en compte, també, les pintures dels sepulcres dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer II (+1082) i la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona (+ 1058), amb el senyal protoheràldic de franges verticals d'or i vermelles. Originàriament reservades als prínceps, magnats i grans feudataris, les armories van ésser ràpidament adoptades pel conjunt dels combatents. A principis del segle XIII, tota la noblesa de (Europa occidental ja les emprava i, per l’ús del segell, s’estengué a les altres classes socials i les comunitats civils i religioses. Les armories es composen de dos elements: els objectes, anomenats "càrregues", i els "esmalts", que són les coloracions. Un escut desproveït de càrregues, és anomenat "pla". Sense esmalts, podríem dir que no hi ha escut. L’esmalt és un element essencial a les armories. La gran originalitat d'aquest sistema emblemàtic, únic al món, que és l’heràldica, resideix precisament en el fet que només empra un nombre limitat d'esmalts i que aquests esmalts van associats segons unes regles molt estrictes pel que fa a llur ús. L'heràldica no coneix les diferències de tonalitat. L'heràldica cívica Una branca de l’heràldica és l’heràldica cívica i en formen part l’heràldica nacional, l’heràldica comarcal i l’heràldica municipal. Els escuts o armories municipals sorgeixen també de la necessitat, per part de les poblacions, de distingir-se les unes de les altres i d'identificar-se amb un senyal propi, que serveixi, alhora, per autentificar tota la documentació lliurada pels municipis. A Catalunya, els segells municipals més antics són dels anys 1288 i 1289 i pengen de documents relacionats amb el tractat d'Oloron (1287). Hi trobem els segells de Barcelona (1288), Cervera (1288), Lleida (1288), Montblanc (1288), Girona (1289), i també Berga (s XIII o XIV). En tots aquests segells, però, encara no hi ha les armories definitives: tret de Girona i Berga, que porten els respectius senyals municipals (els vairs d'ondes i els bolcants) ja dins un escut, els senyals dels altres municipis (la creu de Barcelona, el cérvol de Cervera, el ram de tres flors de lis de Lleida, i el mont floronat de Montblanc, encara no són representats dins un escut; com a viles reials que eren, la majoria, porten també el senyal comtal-reial dels pals dins d'escudets que acompanyen el senyal municipal. Ben aviat, però, i llevat de Cervera, que no ho ha fet fins molt recentment, totes combinaren el senyal municipal amb el comtal-reial, dins un mateix escut, a base d'un partit, d'un quarterat, o d'un ressaltat. Cal també recordar que el comte-rei Alfons I el Cast, el 1187, va concedir, als cònsols i habitants de la ciutat de Millau (Occitània), l’ús de les seves armes gentilícies. La resta de ciutats, viles i pobles de Catalunya, en una gran majoria, no va emprar mal escuts sinó segells amb un senyal propi. Aquest senyal era, generalment, un senyal parlant, que deia, "parlava" o indicava el nom o part del nom del municipi (la pala de Palau-solità, Pala de l’Aleixar, la col de Calonge, la ceba de Sabadell, el gos o ca de Caseres. la torre de Tortosa, el barb de Barbens, la llíssera de LLiçà de Vall, el corb de Corbera, la gralla de Granollers, la mà de Manlleu, l’abella d’Abella de la Conca, etc.), sempre en una etimologia popular, no científica. També podien emprar el senyal o part del senyal del senyor feudal que tenia la jurisdicció del municipi (la cabra dels Cabrera, el cérvol del Cervelló, el card dels Cardona, el losanjat dels Centelles, l’escacat del comtes d'Urgell, el faixat dels comtes d'Empúries, les creuetes dels Cruïlles, els besants dels Montcada, la creu blanca dels hospitalers o la roja dels templers, la mitra d'un bisbe o el bàcul d'un abat, els Quatre Pals del sobirà català, etc.). Alguns municipis que no disposaven de senyal propi el van manllevar del senyal hagiogràfic de la parròquia respectiva, amb la qual cosa es va produir una gran inflació de figures de sants i de santes, de palmes i corones de martiri i de claus de sant Pere amb tiara pontifícia. Molts altres municipis, generalment els més petits, només usaven com a senyal identificatiu un segell amb el nom de la localitat. Primeres disposicions Al segle XIX, des del govern central es va dictar una sèrie de disposicions tangents a posar un cert ordre i a regular l’ús dels escuts i dels segells municipals. El Ministeri de la Governació va ordenar que la forma dels segells havia d'ésser ovalada. Això va produir que el senyal municipal, encerclat dins un òval, fos emprat, més tard, incorrectament, com escut. També va ésser ordenat que tots els municipis enviessin a Madrid la impressió de llurs segells amb una explicació del senyal o escut i des de quan l’empraven. De mica en mica, i segons llur interès, les comarques, els municipis, i fins i tot les entitats municipals descentralitzades del Principat, sortint d'una llarga descurança de segles i des que la Generalitat de Catalunya va assumir les competències sobre oficialització d'escuts cívics, van iniciant expedients per tal d'adoptar escuts o d'adaptar els antics a la normativa heràldica. L'escut caironat és un quadrat recolzat sobre un dels seus vèrtex. Fou bastant emprat a l’Edat Mitjana als regnes de la Corona d'Aragó, principalment a València i a Catalunya, per a representar-hi armories cíviques. L’escut caironat va ésser recomanat a una reunió internacional d'heràldica, celebrada a Roma, el 1958, com a més adient per a les armories cíviques, per tal de diferenciar-les millor de les gentilícies. Aquesta recomanació fou adoptada a Catalunya, el 1981, quan el govern català va aconseguir el traspàs de la competència d'oficialitzar els escuts cívics. El Reglament dels Símbols dels Ens Locals Després de passar pel sedàs d'especialistes, tècnics, juristes, catedràtics, institucions i entitats, el Govern català, per Decret 263/1991 de 25 de novembre, va aprovar un Reglament dels Símbols dels Ens Locals de Catalunya, que regula amb unes característiques pròpies, el procediment aplicable per a l’adopció, la modificació, el canvi o la rehabilitació de les armories dels ens locals (comarques, municipis i entitats municipals descentralitzades), i crea el Registre de Símbols dels Ens Locals de Catalunya. Definicions i terminologia Blasó, que cal no confondre amb l’escut, és el nom que rep la ciència heràldica, amb totes les seves regles i normes. Símbol és un concepte aplicable, en un ens local territorial, en un sentit estricte, a cadascun dels seus emblemes (escut, bandera, himne, etc.), i en un sentit ampli, a cadascun dels elements ciutadans (institucions, monuments, etc.) que l’identifiquen o l’evoquen. Emblema, és un sinònim de símbol, que sovint va acompanyat d'una llegenda explicativa. Segell és un estri, habitualment de metall o de cautxú en el qual hom grava els escuts de persones o corporacions per tal d'estampar-los, principalment en paper. Bandera: peça de tela, generalment rectangular, fixa per un costat a un pal o asta, que serveix com a símbol o ensenya. Escut: símbol o ensenya format per una superfície geomètrica, delimitada per un perímetre de forma variable ("boca" o "vora"), a (interior de la qual ("camper") hi són representades les càrregues o objectes i els esmalts que constitueixen les armories. L'escut és la representació simbòlica, la marca, d'una persona o d'un ens i ha estat comparat al cos humà, per això hom li ha donat un "cap", un "cor", un "llombrígol", o uns "flancs", que tenen una certa utilitat de comprensió. Fent, però, cas a la realitat heràldica i no a la construcció intel·lectual de l’escut, cal dir que, amb relació a (espectador, qui mira l’escut, el costat esquerre de l’escut és anomenat "flanc destre" i el costat dret "flanc sinistre". Això és així pel fet que hom considera que l’escut és portat per una persona que el manté davant d'ella. La part superior de l’escut és anomenada "cap", la inferior, "punta". Aquests dos termes són utilitzats per tal de precisar si un moble o figura es troba a la part superior de l’escut (aleshores hom diu "al cap") o a la inferior ("a la punta"). Si hom vol indicar que és al centre de l’escut, dirà "al cor", o també "a l’abisme" o "abismatada". Classes d'esmalts Hi ha tres classes d'esmalts: "els metalls", "les colors" i "els folres". a. Els metalls: N'hi ha dos: or i argent. Quan les armories són acolorides els dos metalls són figurats preferentment pel daurat i l’argentat, o, quan hom no els pot emprar, pel groc i el blanc. b. Les colors: Són sis: gules (vermell), atzur (blau), sinople (verd), sable (negre), porpra (entre violeta, lila i morat) i ataronjat. c. Els folres: Són combinacions d'esmalts, associats d'una manera convencional i estilitzada, que recorda les antigues pells o pelleteries amb les quals, als segles XI i XII, els combatents, a vegades, recobrien llurs escuts per tal de reforçar-los, protegir-los o decorar-los. Els més emprats són els "vairs" i els "erminis". L'ús dels esmalts i llur representació La regla fonamental dels esmalts és que hom no pot sobreposar o juxtaposar metall amb metall i color amb color. Hi ha, però, colors que són considerades neutrals, per exemple, sable, porpra i ataronjat. Són també neutrals o indiferents els folres, que també poden combinar-se plegats. Excepcions: Les rares excepcions d'aquella regla fonamental de l’heràldica són degudes a errors dels artistes o dels heraldistes. Altres excepcions tècniques a la regla dels esmalts són: les armories amb particions (principalment les quarterades, però també d'altres) en les quals els quarters o particions tenien, prèviament a l’organització de la partició, una existència independent (per exemple, el quarters de l’escut de la ciutat de Barcelona); les brisures o marques de diferenciació; els detalls petits (per exemple, llengües, ungles, corones, collars, tiges, fruites, etc.) o els embelliments o franjats (per exemple, de campanes, mitres, etc.) de les figures; les peces i figures ressaltants. La representació dels esmalts Hi ha dues maneres de representar els esmalts a. Representació cromàtica: Ja ha estat dit que, pel que fa als esmalts, no hi ha matisos de tonalitat, el que passa és que, per raons pràctiques, l’or i l’argent han estat representats més sovint pel groc i el blanc que pel daurat i l’argentat. El sable és sempre negre, però l’atzur (blau) i el sinople (verd) són, generalment, clars. Pel que fa al gules és un vermell, un vermell abstracte, conceptual, tanmateix avui dia hi ha la tendència a concretar-lo i hom recomana un roig vermellós, franc i brillant o lluent, o sigui, un vermell ben vermell. Les tonalitats que almenys a Catalunya recomanem són, prenent com a patró el sistema internacional Pantone: or = 871 U
Veure quadre en diverses llengües. b. Representació convencional: Com que un gran nombre d'armories eren representades a llocs on no era factible l’ús de coloracions, calia trobar algun sistema convencional per representar els esmalts. Al segle XVII, el jesuïta italià Silvestre da Pietrasanta, en un llibre seu publicat el 1638, va inventar un sistema de representació dels colors. Per aquest sistema, l’or es representa per un sembrat de petits punts; l’argent per un camper amb absència de qualsevol traç o marca; el gules ho és per fines línies verticals molt juntes; l’atzur, per línies, també fines i juntes, horitzontals; el sable, per línies horitzontals i verticals que es creuen perpendicularment o, a vegades, per un camper, peça o figura, totalment negres; el sinople, per línies diagonals que baixen d'esquerra a dreta; la porpra, per línies diagonals que baixen de dreta a esquerra. Els folres es representen pels traçats o punts corresponents als esmalts que els composen. Al segle XIX, hom inventà nous traçats per als altres esmalts més moderns: l’ataronjat, per un ratllat molt fi horitzontal simultanejat per un altre de diagonal que baixa de dreta a esquerra. Hom anomena "particions" els espais geomètrics obtinguts per la divisió del camper de l’escut en un cert nombre de compartiments d'iguals o diferents dimensions. Les particions d'ús més corrent són de tres classes: a. Ordinàries o bàsiques: Són les que resulten de la divisió de l’escut en dues parts iguals mitjançant una línia recta, així com de la superposició de les diferents particions així obtingudes. Són les següents: el "partit" s'obté mitjançant una línia vertical;- el "truncat", s'aconsegueix amb una línia horitzontal;- el "trinxat", mitjançant una línia diagonal que baixa de l’angle destre del cap al sinistre de la punta;- el "tallat", obtingut per una línia diagonal que baixa de l’angle sinistre del cap al destre de la punta;- el "quarterat", resulta de la superposició del partit i el truncat;- el "quarterat en sautor", és resultat de la superposició del trinxat i el tallat;- el "gironat", resulta de la superposició del partit, el truncat el trinxat i el tallat. b. Les que resulten de la multiplicació o repetició de les ordinàries: S'assemblen a les peces emprades en nombre, però, a diferència d'elles, sempre divideixen l’escut en un nombre parell de parts iguals, per tant, no hi ha camper; això és el que les diferencia de les peces. Aquestes particions consten sempre, quan hom no n'especifica el nombre, de cinc línies de partició, que donen com a resultat sis peces. Són:- el "faixat", que resulta de la repetició del truncat; el "palat", resultat de la repetició del partit;.- el "bandat", que resulta de la repetició del trinxat;- el "barrat", ho resulta del tallat. c. Les que resulten de la divisió de l’escut en un gran nombre de caselles, més o menys menudes però iguals, anomenades "punts", mitjançant diverses línies verticals, horitzontals o diagonals entrecreuant-se de diferents manares. Podem parlar, entre d'altres, de: l’"escacat", resultat de la combinació de línies horitzontals i verticals paral·leles entrecreuant-se en angle recte. Cada casella forma un quadrat; el "losanjat", que resulta quan les línies són diagonals i oposades. Cada casella forma un rombe; el "xebronat", que divideix l’escut en un nombre parell de divisions iguals que tenen la forma de xebró; el "capat", que parteix l’escut mitjançant dues diagonals que sortint del mig de la seva vora superior acaben als angles de la punta; el "calçat", és com l’anterior però a l’inrevés: les diagonals surten dels angles del cap i es troben al mig de la vora inferior de l’escut; el "gaiat", que és format per dues línies que sortint dels angles del cap ("gaiat al cap"), o dels angles de la punta ("gaiat a la punta"), es troben al cor de l’escut. Modificacions de les particions Les particions poden experimentar un cert nombre de modificacions: a. Unes afecten els perfils de llurs línies de partició i, per aquesta raó, tindrem, entre d'altres: l"’ondat", quan la línia divisòria és traçada en forma d'ondes; el "dentat", quan és traçada en forma d'angles més o menys aguts; l’"engrelat", quan és formada per petits semicercles units amb les puntes cap enfora de la primera partició; i el "merletat", quan la línia divisòria és traçada en forma de merlets quadrats. b. També són nombroses les reparticions obtingudes per la divisió amb una partició diferent, per tal d'obtenir: el "partit i semitruncat"; el "semitruncat i partit"; el "truncat i semipartit"; i el "semipartit i truncat". Les peces de l’escut no són el resultat d'una divisió del camper com les particions, sinó que en venen a estar com adherides, aplicades al damunt. Al revés que les particions, que són designades amb un adjectiu, les peces ho són per un substantiu. L'altra diferència és que així com les particions fraccionen l’escut en un nombre parell de divisions, les peces ho fan en un nombre senar. O sigui, en les particions, per exemple el palat, podem dir que no hi ha camper, en canvi si n'hi ha en les peces. Classificació de les peces Les peces d'ús més freqüent són: a. La "faixa", és delimitada per dues línies paral·leles horitzontals col·locades al bell mig de l’escut. Quan està dividida en dues meitats iguals, una de metall i l’altra de color, per una línia vertical, aleshores hom parla de "contrafaixa". b. El "pal", que és perpendicular a la faixa, i delimitat per dues línies paral·leles verticals situades al bell mig de l’escut. Quan està dividit en dues meitats iguals, una de metall i l’altra de color, per una línia horitzontal, hom parla de "contrapal". c. La "banda", delimitada per dues línies paral·leles obliqües que baixen del cantó destre del cap al sinistre de la punta. Dividida en dues meitats iguals, una de metall i l’altra de color, per una perpendicular als seus perfils, és anomenada "contrabanda". d. La "barra", que és el contrari de la banda, però les línies paral·leles baixen del cantó sinistre del cap al destre de la punta. Dividida en dues meitats iguals, una de metall i l’altra de color, per una línia perpendicular als seus perfils, és anomenada "contrabarra". e. El "cap", que ocupa tot el cap o part superior de l’escut, i és limitat, a la base, per una línia horitzontal. f. La "creu", obtinguda per la combinació de la faixa i del pal. Hom l’anomena també "creu plena", perquè toca les vores de l’escut. g. El "sautor", és constituït per la combinació de la banda i de la barra. Hom també l’anomena "sautor ple", perquè toca les vores de l’escut. h. El "xebró", que té la forma d'una lletra V invertida. Es compon de cames i cim i es format per la unió al punt d’honor, de les meitats inferiors de la i. La "bordura", delimitada per una línia paral·lela a la vora de l’escut seguint la seva forma. A Catalunya hi ha una bordura típica, la "bordura de peces", generalment vuit, que ordinàriament es del mateix esmalt que el de la figura principal del camper. j. El "franc-quarter", és format per un quadrat col·locat a un dels angles superiors de l’escut, ordinàriament el destre, i ocupa un quart de la superfície de l’escut, d'aquí el nom de "quarter". k. El "peu", és la peça oposada al cap. Ocupa la part inferior de l’escut i és limitat per la línia superior de la part de l’escut anomenada punta. l. L"'escussó", és escutiforme i es col·loca al centre de l’escut, ocupant l’abisme o cor. Generalment, té la mateixa forma de l’escut que el comprèn. m. La "perla", resulta de la unió d'un xebró revessat i de la meitat inferior del pal. Si alguna vegada és representada a l’inrevés, hom parla de "perla revessada". n. L’"orla", que s'assembla a la bordura però és situada a l’interior de l’escut seguint-ne la forma però sense tocar-ne la vora. La distància a la vora és la mateixa que la seva amplària. o. La "pila", és un triangle, la base del qual és a un dels costats de la vora ocupant-ne un terç, i el cim prop de la vora oposada. N'hi pot haver més d'una, i en aquests cas es representen més estretes. p. La "capa", és la superfície delimitada per dues línies diagonals que surten dels angles inferiors de l’escut i que s'ajunten al mig de la vora superior. Ja ha estat dit que hom discuteix si és una partició o una peça. q. La "calça", és una capa revessada i també es considerada per alguns com una partició. r. La "gaia", és com la capa però amb les diagonals que s'ajunten al cor. Pel que fa als perfils de les peces, succeeix el mateix que a les particions i, per tant, poden ésser, per exemple, "dentades", "ondades", "engrelades", "nebulades", "mossades", "potençades", "entades", "merletades", "bastillades", "bretessades", "esbrancades", etc. Les figures Les figures són una classe de càrregues heràldiques que es representen en un escut d'armes. Classificació de les figures Podem distingir entre: a. Figures naturals: aquí hi entren els éssers humans i llurs membres, els éssers animals i llurs membres, els éssers vegetals i llurs parts, els elements (terra, aire, foc i aigua), els astres i els fenòmens meteorològics. b. Figures artificials: integrades per tot objecte elaborat per la mà humana. c. Figures imaginàries, quimèriques o fantàstiques: totes les degudes a la imaginació o la fantasia humana. Les figures del món vegetal (els arbres, els arbusts i les plantes) acostumen a identificar-se per les fulles (principalment el roure, la figuera, el tell, la palmera, et.), que es representen separades, o per les fruites (figa, pera, poma, cirera, pinya, garrofa etc.). Ordinàriament, però, les figures vegetals pertanyen a una espècie indeterminada. Hom les representa sempre "arrencades", o sigui, mostrant les arrels. També es representen a les armories les hortalisses (cols, raves, naps, etc.) i els cereals (blat, arròs, ordi, etc.) que, ordinàriament ho són per l’espiga o en garba. Hom pot representar a les armories només alguna part del vegetal: una branca, una fulla, una fruita, una flor. Entre les figures artificials els edificis i construccions són les més comunes: a. El castell, que es representa amb tres torres merletades, la del mig més alta. b. La torre, amb quatre merlets, tres esglaons, dues finestres i una porta. Si té una torreta al damunt, hom diu que és "torrejada". c. La domus: és la casa o torre aloera. Es diferencia de la torre i del castell perquè consta de dues torres merletades. d. El palau: és merletat, més allargat que el castell i no té torres. Alguna vegada hom el representa "torrejat", amb una torre al mig de la part superior. e. L'església, ermita, capella, o santuari, generalment es representen "creuats". f. La casa, mas o masia, la cabana o cabanya, la borja, etc., presenten, d'una manera estilitzada, la seva forma respectiva. g. La vila, poble o pobla, es poden representar "emmurallats" o sense muralles. h. Hom pot representar també un "mur" (merletat i ocupant tota la meitat inferior del camper) que, quan és abscís hom l’anomena també "llenç de mur"; o una "muralla", que té forma d'una faixa maçonada i merletada, proveïda de torres i de portes. i. El pont, ordinàriament, a Catalunya, és abscís i d'una representació molt característica i amb un sol ull, si en té més cal indicar-ho. Quan és representat movent dels flancs també cal indicar-ho. Ordinàriament hom representa els edificis "maçonats", o sigui, amb els intersticis de les pedres o carreus destacats; "oberts" (si a través de les portes i finestres hom veu el camper) o "tancats". Els mobles heràldics A més de les peces i les figures, el blasó ha fet un gran ús d'un nombre considerable de petits objectes, generalment de forma geomètrica, anomenats "mobles", que a l’heràldica moderna han esdevingut tant importants com aquelles. Els més coneguts són: el "besant", és circular ¡ sempre de metall; la 'rodella", és com el besant, però sempre de color; la "font" o "deu", és un besant faixat ondat, ordinàriament d’argent i d'atzur, sinó cal indicar-ho; el "llac" o "estany", és un quadrilòbul faixat ondat d'argent i d'atzur, sinó cal indicar-ho; l’"estrella", ordinàriament és de metall, amb sis raigs (si en té més o menys cal indicar-ho) i un d’ells situat al capdamunt; la "losange", té la forma d'un rombe; la "bitlleta", té la forma de rectangle posat en pal; la "lluneta", és un quart de lluna, que pot ésser "creixent", "minvant", "muntant" i "bolcant", segons la direcció de les seves banyes; el "llunell", són quatre llunetes apuntades, formant un quadrilòbul; la "creueta", és una creu petita; el "flanquís", és un sautor petit; l"'escudet", és un escut petit, no situat sobre l'abisme; l’anellet", és rodó i buit; el "quadrat", té la forma d'un quadrat; la "gota", té la forma d'una gota. Quan és de sable hom l’anomena "gota de pega", quan és de gules "gota de sang", i quan és d'argent "gota d'aigua" o "llàgrima"; la "rodeta d'esperó", és una estrella perforada circularment; el "món", que representa el globus o pom que portaven a la mà els emperadors, i després els reis, o sobre la corona els sobirans, i és una bola cintrada amb un cercle horitzontal i mig cercle superior vertical, i creuada; el "roc" o "roca", és una representació estilitzada de la torre dels escacs. Per ignorància de la seva significació ha estat alterada en formes molt diverses. És molt emprada a Catalunya, on generalment adopta una forma molt característica; hom també considera mobles el "cor", la "petxina", el "trèvol", la "rosa heràldica", la "flor de lis", el "quinquefoli", el "sextifoli", el "mont", el "mont floronat", etc. Els "timbres" són els ornaments que es troben al damunt de l’escut (el "casc" o "elm", la "corona", la "tiara", la "mitra", el "capel", la "cimera", el "borlet", la "capellina", els "llambrequins", etc.). Les corones i els coronells Hom anomena "coronell" les corones emprades abans de llur classificació cap a finals del segle XVII. Apareixen sobre els escuts al segle XIII per obra dels artistes i, degut a això, hom els troba en les formes més variades i, per tant, són molt diverses. Tanmateix, ordinàriament consisteixen en un cercle somat de florons, de fulles, de creus, de perles, de boles o de puntes. Sembla que el primer comte-rei que usà un coronell sobre les seves armories fou Pere III el Cerimoniós, puix que així apareix a un segell del 1344. A partir del segle XV s'imposà el costum de tancar els coronells reials o imperials, que fins aleshores eren oberts, mitjançant uns arcs anomenats "diademes". Les "corones heràldiques" van aparèixer al segle XVII quan s'establí una jerarquia entre elles i en fou codificada la forma. La corona, com a timbre, es col·loca damunt la vora superior de l’escut i una mica separada, procurant que no la toqui. Totes les corones són d'or i n'hi ha fonamentalment dos tipus: les nobiliàries i les murals o cíviques. Les corones nobiliàries: són distintes segons el grau del títol nobiliari: l’emperador: cèrcol amb vuit florons (se'n veuen tres de sencers i dos de migs) i un bonet de gules; és oberta pel mig i va agafada a cada costat per dues diademes perlejades, a ambdós costats de ('obertura. A l’eix de l’obertura hi ha una tercera diadema que aguanta un món. D'un i altre costat de la part inferior interna penja una ínfula. De rei: varia també a algunes monarquies, però sempre és tancada. El model tradicional, però, és un cèrcol d'or enriquit de pedreria, realçat per vuit florons de fulles d'acant, api o julivert, intercalats amb una perla cada un, però que sostenen vuit diademes (només se'n veuen cinc) perlejades i tancades al punt d'intercessió on agafen un món. Va folrada de gules. De príncep: és com la reial, però només té quatre diademes (hom en veu tres). De duc: és com la de rei però oberta -sense diademes- i sense perles intercalades entre els florons, ¡ el cèrcol amb menys pedreria. De marqués: té el cèrcol com la ducal, però és realçat amb quatre florons (se'n veuen un de sencer i dos de migs) intercalats entre quatre (només se'n veuen dos) grups de tres perles cada un, posats sobre unes petites puntes. De comte: té el mateix cèrcol que les dues anteriors, però realçat per divuit puntes llargues (només se'n veuen nou), que sostenen una perla gran cada una. De vescomte: té el cèrcol amb menys pedreria que les anteriors, realçat per quatre puntes llargues (hom en veu tres) que sostenen una perla grossa cada una, intercalades entre quatre puntes curtes (hom en veu dues) que sostenen una perla petita cada una. De baró: té el mateix cèrcol que la de vescomte, voltat, donant vuit voltes (hom en veu només tres), per una enfilada de parles petites posades en banda. El cèrcol perlejat de vuit parles grosses (se’n veuen quatre). Les corones cíviques o murals: també són d'or i es caracteritzen principalment pel fet de tenir un llenç de muralla en forma circular realçat per un nombre variable de torres, que representa les muralles que defensaven de l’enemic les ciutats i les viles. La finalitat de les corones cíviques és indicar la categoria (vegueria, comarca, ciutat, vila, poble) d'un ens local. N'hi ha cinc varietats: Vegueria: té un llenç de muralla sense portes i realçat per setze torres merletades (se'n veuen nou) unides fins a la meitat de llur alçària per un mur sense merlets. Comarca: té el llenç de muralla sense portes i realçat per dotze torres merletades (se'n veuen set) unides fins a la meitat de llur alçària per un mur sense merlets. Ciutat: té el mateix llenç de muralla però tancat amb deu portes (se'n veuen cinc), realçat per vuit torres (se'n veuen cinc) unides fins a la meitat de llur alçària per un mur sense merlets, amb una garita d'argent al mig de la part superior. Vila: el llenç de muralla va tancat amb vuit portes i se’n veuen quatre), i també vuit torres (cinc es veuen) unides per un mur sense merlets i sense garites. Poble: és com la de vila, però només amb quatre portes i torres (se'n veuen tres d'ambdues).
Extret de: |