La Carta Municipal i els símbols de Barcelona

Hi ha qui s'ha apressat a dir que la sentència inapel·lable del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya "dóna cobertura legal a la bandera" o que "dóna validesa als acords que ara han estat anul·lats", o sigui, dit més clar, que la sentència és paper mullat perquè la llei que aprovà la Carta és de rang superior a la decisió dels magistrats. Potser que ens parem a veure si aquesta particular interpretació del text judicial és certa o no ho és.
1. La Carta Municipal de Barcelona, al seu article 3.2 diu que "el segell oficial de la ciutat s'inspira en el de Pere III el Cerimoniós".
Això és fantàstic, perquè és el mateix que no dir res. A quina de les tretze empremtes de segells que coneixem de Pere III (1336-1387) es refereix la Carta? En té de molt variats: en uns el monarca va a cavall portant l'escut dels Quatre Pals a la mà i el coronell o el casc amb coronell al cap; en altres, en comptes del coronell porta la cimera del drac alat. En uns altres, el sobirà està assegut i porta un coronell al cap, i a les empremtes que tenen revers o bé hi ha l'escut dels Quatre Pals timbrat d'un coronell o l'escut dit d'Alcoraz (la creu dita de Sant Jordi cantonada dels caps de moro).
On és aquí, doncs, l'escut, o com alguns dissenyadors diuen, el segell de Barcelona? Jo penso que només es refereixen al timbre que han plantificat a l'escut (perdó, segell) aprovat. Penso que han ignorat que la classificació de les corones, atribuint-ne una de diferent per a cada títol (emperador, rei, príncep, duc, marquès, comte, vescomte, baró), es va produir a finals del segle XVII. Les anteriors a aquesta classificació són anomenades coronells precisament perquè hom no distingia una d'una altra i els models eren molt variats.
Les corones serveixen per distingir i diferenciar i indiquen la categoria o grau del titular de l'escut, sigui persona o ens territorial, i el coronell amb el qual han timbrat l'escut (perdó, el segell) de Barcelona no indica res o, si hom vol, potser té una lleugera semblança amb una corona de marquès. Per acabar de reblar-ho, el coronell l'han pintat de negre! Potser ho han fet perquè ara el negre és el color més de moda.
En conclusió, aquest punt de l'article de la Carta Municipal no serveix de res, només per confondre la gent. A més a més, el segell no té cap necessitat d'ésser definit: es tracta d'un estri, de metall, de fusta o de goma, que porta el nom de l'Ajuntament i el seu escut, però l'Ajuntament de Barcelona, com que no ha aprovat cap escut, no té escut.
2. El punt 3 del mateix article número 3 de la Carta Municipal diu: "La bandera oficial de la ciutat incorpora sobre fons groc amb quatre barres vermelles, en sentit vertical, el símbol de la ciutat".
Però resulta que la carta tampoc ha definit quin és aquest símbol, però és clar, es refereix al símbol que va aprovar l'Ajuntament i que ara ha deixat sense valor la sentència. I és que aquí també va errar l'Ajuntament, perquè símbol és una paraula genèrica que engloba tant l'escut com la bandera i com l'himne d'un país o d'una ciutat. I resulta que aquest símbol també, com el segell, és un escut, però un escut mal fet en el qual els dissenyadors van suprimir un dels colors essencials de la nostra ciutat (el groc) i el van substituir pel blanc, la qual cosa li treu tot valor, sentit i significació.
Però hi ha més: la nostra senyera o bandera, la de Catalunya, és groga amb quatre faixes (no barres) vermelles, i la Carta diu que són barres verticals (o sigui, pals) vermelles. Aquesta bandera no és la catalana, i menys la de Barcelona; és la bandera de Provença, que té aquesta peculiaritat precisament per diferenciar-se de Catalunya. D'altra banda, la ciutat de Barcelona no pot portar, en tota la seva extensió, ni les quatre faixes (Catalunya) ni els quatre pals (Provença), perquè no els ha portat mai. La bandera de Barcelona sempre ha portat el seu senyal propi (la creu vermella dita de Sant Jordi sobre fons blanc), combinat amb el senyal comtal-reial (els Quatre Pals vermells sobre fons groc).
En Conclusió: Tot ha estat un nyap i això passa quan algú no s'assessora adequadament.

DIARI AVUI, 4-8-2002, pàg. 25