ALGUNES DEFINICIONS GENERALS
|
|
|
LA GENEALOGIA
|
La genealogia és la disciplina que
estudia l'origen i successió de les persones i , més concretament, de les famílies o
nissagues, tot establint els seus parentius i aliances mitjançant documentació fefaent.
Considerada arreu com a ciència auxiliar de la història, ho és en si mateix de la
medicina, el dret, la demografia, la sociologia, la nobiliària, l'estadística,
l'economia, la genètica, la zoologia, la botànica, la filogènia, la paleontologia i
altres branques del saber humà.
És matèria obligada de coneixement per als jurisconsults i advocats, degut a la
necessitat que aquests tenen d'aplicar-la en qüestions d'herències i successions de tota
mena.
A la medicina patològica adquireix progressivament major relevància la ciència
genealògica a l'hora d'establir les malalties congènites que han pogut convergir en un
individu.
D'altra banda, a ningú no li passa desapercebut que es tracta d'un poderós element
d'educació moral i un coneixement d'indiscutible interés quan hom no se sent indiferent
ni eliè al seu origen i a la trajectòria traçada pels propis avantpassats.
Per plasmar gràficament el resultat de les seves recerques i estudis, la genealogia se
serveix dels arbres i taules genealògiques. Els arbres o taules poden ésser
descendents o ascendents, segons reflecteixin la descendència originada per una parella
com a troc comú de tota o part de la seva successió o bé recull, en l'anomenat arbre de
costats o llinatges, la sèrie d'ascendents d'un individu.
Exemple de sis generacions amb la
numeració
del sistema de Sousa-Stradonitz.
- 1 és el subjecte, els nombres parells homes, els nombres impars, dones. El
nombre entre parèntisi és l'ordre dels cognoms que hom té -
(El programa GDS és una eina útil per a fer
arbres...)
I |
II |
III |
IV |
V |
VI |
1(1)
Ramon Rovira i Tobellan
13-8-1946 |
2
Ramon Rovira |
4
Antoni Rovira |
8
Pere Rovira |
16
Josep Rovira |
32
Jaume Rovira i Miret |
33 (17)
Josefa Esteve i Tort |
17
(9)
Ramona Esteve |
34
Cristòfol Esteve i Vallès |
35 (25)
Coloma Batlle i Mestre |
9 (5)
Escolàstica Sunyer |
18
Gabriel Sunyer |
36
Simó Sunyer i Perramon |
37 (21)
Verònica Galceran i Costejà |
19 (13)
Maria Ferran |
38
Quintí Ferran i Ferran |
39 (29)
Francesca Robert i Albet |
5 (3)
Maria Castany |
10
Jaume Castany |
20
Jaume Castany |
40
Magí Castany i Martí |
41 (19)
Josefa Rovira i Ferrer |
21 (11)
Rosa Amat |
42
Antoni Amat i Bas |
43 (27)
Maria Molet i Rovira |
11 (7)
Maria Closa |
22
Magí Closa |
44
Joan Closa i Traver |
45 (23)
Paula Gomar i Orpinell |
23 (15)
Tecla Messeguer |
46
Marc Messeguer i Puig |
47 (31)
Maria Berenguer i Estadella |
3 (2)
Ramona Tobella |
6
Ramon Tobella |
12
Ramon Tobella |
24
Ramon Tobella |
48
Josep Tobella i Rigol |
49 (18)
Maria Aragall i Roig |
25 (10)
Maria Carreres |
50
Joan Carreres i Milà |
51 (26)
Marina Miret i Pagès |
13
(6)
Ramona Sabater |
26
Bonaventura Sabater |
52
Pere Sabater i Voltà |
53 (22)
Serafina Llopis i Serra |
27 (14)
Llúcia Herms |
54
Baldiri Herms i Font |
55 (30)
Anna Maria Domingo i Martí |
7 (4)
Teresa Pasqual |
14
Joan Pasqual |
28
Joan Pasqual |
56
Francesc Pasqual i Sàbat |
57 (20)
Margarida Vinyes i Ferreres |
29 (12)
Eulària Llopard |
58
Jaume Llopard i Bosc |
59 (28)
Maria Eulària Subirana i Soteres |
15 (8)
Elionor Oller |
30
Antoni Oller |
60
Josep Oller i Llopard |
61 (24)
Teresa Casanelles i Pi |
31 (16)
Maria Rodelles |
62
Pere Rodelles i Ros |
63 (32)
Teresa Pujol i Camarasa |
Tornar al principi |
|
L'HERÀLDICA
|
L'heràldica és la ciència que té
per objecte l'estudi dels escuts d'armes. Tracta de l'origen composició, de les lleis
heràldiques i de la forma de blasonar.
Segons les seves aplicacions, l'heràldica es pot classificar en:
a) Heràldica gentilícia: fa referència als individus i a les famílies i llinatges.
b) Heràldica cívica: es refereix a les
localitats (municipis, comarques etc.).
c) Heràldica corporativa: és la referida a les entitats, gremis, confraries i altres
corporacions de caràcter civil.
d) Heràldica nacional: té per objecte els estats, nacions i països en general.
e) Heràldica eclesiàstica: fa referència a les persones i institucions o entitats de
l'Església o regilioses.
f) Heràldica militar: es refereix a les persones, institucions i cossos o entitats
militars.
g) Heràldica industrial: fa referència als productes elaborats per la indústria.
h) Heràldica esportiva: es refereix a les entitats de caràcter esportiu.
Història
Els escuts d'armes o armories
s'originaren per la necessitat de distinció dels cavallers al camp de batalla i apareixen
a l'Europa occidental al segle XII. Els senyals individuals es feren aviat
hereditaris i exclusius i llur ús es generatzà al segle XIII, no només entre la noblesa
(homes i dones) sinó també entre els eclesiàstics, els burgesos i fins tot els
menestrals i pagesos.
Les armories es col·locaren als castells, les cases, les capelles, les làpides
sepulcrals, etc., als vestits i a les robes i en tota mena d'objectes i de joies.
Les primitives peces i figures - molt simples - s'anaren complicant i aparagué una
terminologia exclusivament heràldica. Amb el temps, la composició dels escuts es fixà i
anaren sorgint unes regles per a delimitar-la.
Els escuts d'armes gentilícies només poden ésser emprats pels membres del llinatge o
família a qui corresponen per ús immemorial provat o pels descendents de la persona a
qui fou concedit, i no es transmeten per línia femenina llevat dels casos de vinculacions
successòries que expressament ho estableixin. Per la qual cosa no hi ha escuts de
cognoms, sinó escuts de llinatges o famílies.
|
L'escut de Catalunya és l'escut dels
comtes-reis sobirans de Barcelona: d'or, quatre pals de gules. Aquest és un dels quatre
escuts més antics d'Europa, ja que el primer document en el qual apareix és un segell
del comte Ramon Berenguer IV de l'any 1150. Tanmateix, com a senyal pre-heràldic, les
franges verticals vermelles i d'or ja les trobem als sepulcres romànics del comte
barceloní Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes (mort el 1082) i la seva besàvia
Ermessenda de Carcassona (morta el 1058), muller que fou del comte Ramon Borrell I,
ambdós sepulcres a la catedral de Girona.
|
La corona reial timbrant l'escut de Catalunya (o l'escut de Barcelona)
es justifica pel fet que el sobirà de Catalunya, a més d'ésser comte
sobirà era "el rei". No el rei d'Aragó, simplement
"el rei". D'aquí que hi hagués el "batlle reial de
Catalunya", les "batllies reials", el "reial
patrimoni", el "braç reial" de les corts catalanes, on
sempre es deia "plau al senyor rei", i no al senyor comte, i els
diputats juraven al "senyor rei i comte de Barcelona".
D'altra banda, no existeix una "corona borbònica". Només
hi ha una "corona reial" que, llevat d'Anglaterra, que és una
mica diferent, totes les corones són iguals, Espanya, Bèlgica, Països
Baixos, Dinamarca, Suècia, Noruega i Búlgaria (sí, Búlgaria, i això
que és república, com també ho és Hongria i a Rússia la corona
imperial), i ningú no s'esgarrifa, perquè la "corona reial"
també demostra "sobirania".
El "Principat de Catalunya" és una denominació purament
erudita i jurídica i
els nostres sobirans mai no s'han anomenat "prínceps de
Catalunya".
|
Tornar al principi
|
|
LA SIGIL·LOGRAFIA
|
La sigil·lografia és una disciplina
que tracta de la morfologia i tipologia dels segells que autentifiquen els documents
públics i privats a través de les èpoques, estudiant-los i classificant-los en
qualsevol de les dues presentacions: matriu (instrument que serveix per segellar) i
empremta (resultat del segellat en diverses matèries).
És una ciència auxiliar de la història i té així mateix relació molt directe amb
l'arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l'epigrafia, la iconografia,
l'hagiografia, la biografia, la crononologia, la sumptuària i la indumentària.
Tornar al principi
|
|
LA
VEXIL.LOLOGIA
|
És la disciplina
que tracta de les banderes. La bandera és un tros de roba que, fixat en un pal,
assenyala quelcom o identifica, representa o distingeix un col.lectiu de
persones, una sola persona o una idea.
Segons el moment històric, l'ús, el lloc on es col.loca i la forma, la bandera
rep una extensa varietat de noms: estendard, ensenya, senyera, gonfanó, guió,
penó, pavelló, gallardet etc.
Els substantius "vexil.lologia" i "vexil.lòleg" deriven del
mot llatí uexillum. Els uexilla (plural de uexillum) eren,
a l'antic exèrcit romà els estendards compostos generalment per un símbol de
metall, a dalt de l'asta, i a continuació un tros apaisat, gairebé quadrat, de
roba vermella. Els estendards precedents sense el tros de tela són els
"vexil.loides" o falsos uexilla.
No tots els estendards ni senyeres són, doncs, banderes. Sí que ho són,
però, tots els símbols de roba fixats a una asta, tals com els esmentats
senyera, gonfanó, pavelló, guió, penó i gallardet.
Les dues primeres denominacions - "senyera" i "gonfanó" -
s'apliquen a diverses banderes diferents segons siguin els origen, ús i forma.
És pel que revelen els vells vexil.loides i uexilla, per l'antiguitat de
moltes banderes de la baixa i de l'alta edat mitjana i per la forma i el
contingut de les més modernes que la vexil.lologia esdevé una disciplina
auxiliar de la història, la cronologia, l'arqueologia, la iconografia i, fins i
tot, la cartografia. La més estreta i directa relació de la
vexil.lologia és, però, amb l'heràldica. Així i tot, malgrat que són més
antics molts estendards que els primers escuts emprats com a símbols, els
primers vexil.lòlegs foren els heralds; els segons, els heraldistes.
A l'edat mitjana és tanta la coincidència entre l'escut i bandera que, en una
bona majoria dels casos, l'un i l'altre mostren el mateix senyal. L'escut i la
bandera, però, presenten moltes diferències. El primer té una sola cara, la
segona dues. El primer té, generalment, més alçària que amplària; la segona
menys alçària que llargària. La bandera tendeix més a la simplicitat que
l'escut. L'heràldica té una llarga història de codificacions mentre que, en
aquest sentit, la vexil.lologia és a les beceroles. La composició de la
bandera és molt més lliure que la de l'escut i s'hi permet combinar quaksevol
color, peça o figura. Modernament i progressivament, la vexil.lologia exigeix
que, en cada cas, es fixin les dimensions del drap i les dels elements
interiors, àdhuc la intensitat dels colors. La descripció de la bandera, per
tant, esdevé molt més llarga i feixuga que el blasonament de l'escut.
Tot i que la bandera és un símbol molt més popular. La prova n'és que tots
sabem com són les banderes dels principals estats del món i, en canvi,
hauríem de recórrer al manual per conèixer o recordar com són els escuts
respectius.
Per extensió, la vexil.lologia també tracta dels escuts, els segells i els
emblemes dels col.lectius més importants.
Tornar al principi
|
|
LA
NOBILIÀRIA
|
La nobiliària és la disciplina que estudia
tot allò que fa referència a la noblesa i els nobles. Noble, en l'antic
règim, era l'individu que, per naixença o per gràcia del sobirà, pertanyia a
l'estament noble, considerat distint dels simples ciutadans i que gaudia de
preeminències hereditàries. Avui dia un noble no és res més que un membre de
la noblesa, que es diferencia de la resta dels mortals pel fet que, provant-la,
pot ingressar en alguna de les corporacions nobiliàries existents. Per un
nombre considerable de gent, ésser noble constitueix una qualitat positiva, per
alguns altres és una deficència, i la majoria o bé ignora l'existència o bé
li és completament indiferent.
La noblesa, la trobem a totes les civilitzacions i pot ésser guerrera, com ho
era entre els germànics i els escandinaus, administrtiva, com es troba entre
els romans, i també religiosa, com la dels jueus. L'explicació d'aquest
fenomen a gairebé totes les societats es pot trobar en el fet de veure com a
ben natural que un home revestit d'un comandament, d'un càrrec o d'un sacerdoci
d'importància pública tingui la temptació i aconsegueixi de transmetre
aquesta qualitat a la seva descendència o als seus, hereditàriament i
perpètua. Aquest nepotisme es trobarà encara més natural en la civilització
cristiana de l'Europa occidental, pel fet que la noblesa va lligada a un bé
immoble: el feu. Cal no oblidar, també, que l'autoritat ha estat considerada
com una cosa sagrada. Un cap tenia el seu poder per delegació dels déus o de
Déu. La raça o la nissaga dels sobirans havia estat elegida i cadascun d'ells
havia estat ungit pel Senyor. I aquest sobirà, delegat de Déu, delegava als
seus caps de guerra, als administradors de les seves províncies o als seus
consellers i als seus jutges una part d'aquells poders. Per tant, qui posseïa
una parcel.la del poder diví havia d'ésser de naturalesa excepcional, un
notable, un noble.
La noblesa, pel fet d'ésser lligada a la noció d'autoritat, la seguirà en el
seu creixemenent, en el seu desenvolupament, i en la
seva decadència a través de la impregnació social del sentiment d'allò que
és sagrat. Per tant, el poder de la noblesa creixerà quan un cristianisme
integral guanyi força per tot l'Occident, assolirà el punt més alt als segles
XII-XIV, quan Europa viu amb Déu i en déu i, lentament, anirà perdent el seu
sentit, a mesura que el món occidental es vagi desmoralitzant. La reforma, amb
el renaixement, farà de la fe un afer purament individual i no ja d'una
comunitat o d'un poble. El noble, aleshores, en no tenir res més que les seves
pròpies qualitats, serà vist com les altres persones. Ja no és designat per
Déu sinó per un rei. Després del segle XVIII, la idea de noblesa es disgrega
tan universalment com s'imposà. El sagrat cedeix el pas a l'electoral, i Déu
al poble. I, d'aquesta manera, la noblesa acaba essent no res més que un
simulacre.
Hi ha diferents classificacions de la noblesa: per l'origen pot ésser de sang o
de privilegi; pel rang social, alta o baixa; per la situació geogràfica, rural
o urbana; per la durada, hereditària o personal; i per la qualitat del grau
nobiliari, titulada i no titulada.
Tornar al principi
|
|
LA
PALEOGRAFIA I LA DIPLOMÀTICA
|
La paleografia i la diplomàtica
tenen com a objecte facilitar els coneixements teoricotècnics encaminats a
facilitar l'accès a les fonts libràries i documentals escrites i, sobretot,
possibilitar-ne l'estudi i la comprensió, sempre en relació directa amb la
cultura, la història -general, local i institucional-, el dret, l'economia, la
política i, en darrer terme, amb la genealogia, l'heràldica i la
sigil.lografia. endinsar-se en la recerca documental implica tenir uns
coneixements cientificotècnics d'ordre jurídic, administratiu, històric,
institucional i arxivistic, que són són facilitats per la paleografia i la
diplomàtica. Sense el coneixement del mètode, les tècniques i els
principis cientificoculturals que vertebren aquestes ciències no podem
aprofundir, comprendre i aplicar els principis i els ensenyaments de les fonts
escrites.
El terme "paleografia" deriva del grec palaiós i graphia,
i és la ciència que estudia la història de l'escriptura en les diferents
fases, les tècniques utilitzades per a escriure en les diverses èpoques, el
procés de producció dels testimonis escrits i, a la fi, els productes d'aquest
procés, especialment en el seu aspecte gràfic, ja siguin llibres,
inscripcions, documents escrits de caràcter individual i privat.
La diplomàtica és la ciència dels documents o diplomes.
Etimològicament, la paraula "document" procedeix del llatí docere
("ensenyar"), i d'aquest verb deriva documentum ("el
que ensenya").
La diplomàtica s'interessa per l'estudi d'aquells documents amb una natura i un
valor jurídicoadministratiu i historicotestimonial, així com pel coneixement
de diverses formalitats que donen un caràcter provatori i una força
legal. A part dels valors jurídicodiplomàtic, administratiu, històric,
testimonial i informatiu, en el document poden existir altres valors de tipus
filològic, lingüístic, literari, judicial, econòmic, institucional,
polític, regiliós, cultural, sigil.logràfic, arxivístic etc., dels quals
s'ocupa la diplomàtica.
Tornar al principi
|
|
|