El passat 26 de juliol, el TSJC va dictar Sentència, inapel·lable, estimant el recurs contenciós-administratiu presentat per la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica... (SCGHSVN), contra els acords de l’Ajuntament de Barcelona que van aprovar un "símbol", un "segell" i dues banderes, i, fallava que no eren ajustats a dret i els declarava nuls.

El 3 d’octubre següent, el TSJC va emetre una Providència en la qual deia que "havent transcorregut el termini previst per la Llei" declarava ferma la Sentència i que l’expedient fos retornat a l’Ajuntament per tal que fes efectiva la Sentència, adoptés les resolucions que calguessin i practiqués el compliment del seu contingut. La Providència donava cinc dies de termini per interposar-hi un recurs de súplica.

El 15 d’octubre, l’Ajuntament va redactar un escrit promovent un "incident d’inexecució parcial, per impossibilitat legal", de la Sentència. Aquest escrit va ésser passat per l’Ajuntament a la premsa el 12 de novembre.

Al meu entendre, l’escrit és un intent desesperat per tal que no s’executi la Sentència, acollint-se a un incident que no és d’aplicació puix que no hi ha res que impedeixi "legalment" que la Sentència s’executi. En realitat el que fa el Consistori és intentar aclarir ara la Sentència quan va deixar passar el temps de 48 hores que tenia per fer-ho. La Sentència és ferma i cal acatar-la i complir-la en tots els seus termes. L’incident esmentat planteja que "la qüestió a determinar ara és la nova regulació dels senyals d’identitat de l’Ajuntament tenint en compte la Carta Municipal", però resulta que això ja ho va dilucidar la pròpia Sentència dient que no hi incideix per res. Ara, l’Ajuntament, després d’haver negat tota mena de valor al Reglament dels Símbols dels Ens Locals s’hi acull amb la intenció, suposo, de no complir la Sentència.

L’Ajuntament argumenta que té una impossibilitat legal de complir-la pel fet que la Carta Municipal va ésser aprovada pel Parlament el 30 de desembre de 1998, després d’haver estat aprovats els acords municipals, però resulta que aquests ja havien estat impugnats prèviament. D’una banda, la Carta Municipal fa referència al "segell municipal" al "símbol" i a la bandera, però no descriu ni el "segell" (que és un escut), ni el "símbol" (que és un altre escut). Si, però descriu la bandera (que és la de Provença, a la qual Barcelona no hi té dret) i diu que incorpora el "símbol" que, repetim, no ha descrit. Per tant, si no s’hi defineixen ni el "segell" ni el "símbol" i aquest "segell" i aquest "símbol" han estat anul·lats per la Sentència, no tenen validesa i penso que el més sensat seria refer correctament (perquè és un nyap, que fa vergonya aliena) l’article 3 de la CMB. D’altra banda, l’Ajuntament insisteix sempre en el "segell" donant-nos a entendre –com ell sempre ha cregut- que és un escut però que, a posta, mai no ha volgut donar-li aquesta denominació, suposem que per no haver de cenyir-se (com han fet tots els Ajuntaments de Catalunya) al que disposa el Reglament dels Símbols aprovat per la Generalitat. I és que un segell (i ho diu la Sentència) no és un escut; és un estri, de metall o de fusta, que serveix per segellar i que, per imperatiu legal –estatal i autonòmic- cal que incorpori l’escut oficial. En l’escrit que comentem, l’Ajuntament s’equivoca de totes totes en afirmar que "l’única cosa que fa el Reglament és permetre que el segell s’inspiri en l’escut o l’emblema" (!!). Tot plegat sembla una maniobra per voler confondre tothom, àdhuc els magistrats.

Un altra punt que cal que resti ben clar és que, la bandera, incorrecta, que va aprovar l’Ajuntament mai no ha estat oficialitzada reglamentàriament per la Generalitat i, per tant, no hauria d’ésser exhibida, com s’està fent.

L’Ajuntament insisteix també, de nou, en voler demostrar que el Reglament de Símbols retalla les competències municipals quan la pròpia Sentència ha declarat que no ho fa.

Cal dir també que l’escrit presentat al TSJC diu que "l’execució de la Sentència haurà de consistir en complir l’únic tràmit possible, és a dir, la seva inscripció al Registre de Símbols dels ens locals". Com pot afirmar semblant cosa si el Reglament estableix que la bandera es podrà oficialitzar després que ho hagi estat l’escut, del qual surt, i, és evident, que l’Ajuntament, sota la terminologia de "segell" i de "símbol" ha aprovat en la pràctica i utilitza, públicament i notòria, uns escuts, i aprofitant-se d’això pretén inexecutar la Sentència. A més, caldria que abans presentés un informe emès per un tècnic o entitat especialitzada en la matèria, cosa que tampoc ha fet.

Per acabar vull dir que, tan a la contestació a la demanda com a aquest escrit darrer, l’Ajuntament sempre desqualifica la normativa heràldica parlant d’unes "normes elaborades i interpretades per entitats privades, sense cap valor normatiu". Això és desqualificar la normativa de tots els països d’Europa, les autonomies, les Reials Acadèmies espanyoles i l’Institut d’Estudis Catalans, que sempre les han tingut en compte i si no que ho consulti en llurs textos legals i en l’aprovació del propi escut de l’Estat espanyol.