L'ordre dels cognoms

galimaties que Maties Galí
Anna Porcell que porcellana,
quina mar que Marquina,
vi bo que boví,
cos de fada que fa de cos.

La premsa ens va fer conèixer la proposta d’IC-EV sobre alteració de l’ordre tradicional dels cognoms. Més tard s’hi van sumar el PSOE i el PP.

La proposta és fruit d’una modernitat entesa malament i digerida pitjor. Una clara mostra d’aquesta "modernitat" és l’aberració que actualment tenim com a escut i bandera de Barcelona, fruit de la febrosa ment d’algunes persones que exerceixen com a sacerdots d’aquesta nova religió que és el disseny, que de vegades substitueix l’Art sense etiquetes. També és curiós i penós constatar la capacitat de "consens" de les forces polítiques, malaguanyada en acords com els esmentats.

La Llei del Registre Civil data del 1870 i consagra l’ús dels dos cognoms, patern i matern, com a procediment d’identificació pública, inequívoca, racional i igualitària. Va superar usos i costums que moltes vegades eren confusos, ineficaços i caòtics. L’ésser humà, des de sempre, ha tingut la necessitat d’identificar-se bé

Inicialment, el nom propi era una etiqueta diferenciadora que va esdevenir inútil en repetir-se exageradament en una mateixa comunitat. Per acabar amb aquesta situació caòtica, els topònims de procedència, els noms dels progenitors, els oficis i ocupacions, les característiques físiques o de caràcter van ser la font d’on brollaren els nostres cognoms actuals que tant ens enorgulleixen.

Algun jutge ha manifestat que l’alteració capriciosa de l’ordre dels cognoms constitueix el germen d’un problema "d’ordre públic". Certament el jutge té tota la raó.

Fem, doncs, una sèrie de consideracions per tal de no caure en el parany que aquests pretesos adalils de la "llibertat i visibilitat de la dona" ens volen posar.,

L´ús dels dos cognoms és una conquesta moderna, aconseguida amb la implantació del Registre Civil, públic i laic. Abans, la pràctica comuna era fer servir únicament el cognom patern. En l’actualitat, a l’àrea de països anglosaxons i a Europa, llevat de Portugal, usen només aquest cognom. La dona casada el perd en favor del del marit, i fins i tot perd el nom. A casa nostra, en canvi, la dona -com l’home- manté els cognoms patern i matern al llarg de tota la seva vida. Per tant, el segon cognom és un guany onomàstic i social, més modern del que es pensen els "promotors" del despropòsit que ara critiquem. El que cal és fer servir contínuament els dos cognoms.

El cognom de la dona és també un cognom masculí. És el cognom del seu pare, del seu avi patern, del seu besavi paterno-patern... dels seus germans si en té, etc. Per tant, l’únic que aconseguirem amb el canvi, en aquest aspecte, serà alterar una prelació -l’actual- comunament acceptada com un sistema arrelat i inqüestionable fins avui, per un altre que té el greu inconvenient de ser caòtic.

Un llinatge es va renovant, es fa gran i va enriquint-se mercès a l’aportació de nous cognoms, que sempre li arriben per via femenina, mitjançant successius enllaços. Ens explicarem amb una mica més de detall. El genealogista o la persona curiosa, que té interès pels llinatges sap que després del cognom patern, ve el matern (el primer de la mare) i després s’obre un reguitzell de cognoms tan llarg i nombrós com el dels nostres avantpassats. Així el tercer cognom és el segon del pare, el quart, el segon de la mare, el cinquè el segon de l’avi patern... i així successivament. Si parem atenció, ens adonarem que, a part del primer cognom, que ens l’ha donat el pare, tota la resta ens vénen a través d’una dona: la mare, l’àvia paterna, l’àvia materna, les besàvies... Per honorar aquesta aportació el que s’ha de fer és utilitzar els dos cognoms.

La llibertat i la modernitat s’han de conjuminar de forma adequada. Algú ha pensat en els problemes de convivència que el canvi proposat suposarà entre les parelles, amb la resta de familiars, entre germans, de relacions socials, de relació amb les administracions o burocràtics, etc.? És evident que no!

Els cognoms són un patrimoni familiar. Si entenem el llinatge com a ens històric, ens adonarem que, si triomfa la "proposta", s’ensorrarà aquest concepte simbòlic i aquesta realitat històrica i social que és el llinatge.

La igualtat. Realment, algú se sent discriminat pel fet de dir-se B-A, en lloc de dir-se A-B? El discrimina la lleien cap moment per dir-se Garcia-Forner o Forner-Garcia? En tot cas, els discriminats serien els fills, no pas la mare, que continuarà duent el seu cognom que -recordem-ho- també és "masculí".

La possibilitat de canviar de cognom ja existeix. Però ha de ser com és ara, una llibertat de l’individu, no dels pares. Perquè és més que possible que els pares estiguin d’acord en un moment donat, però poden canviar de parer i, a més, no tenen res a dir els avis? Quins són els límits d’aquesta llibertat i qui els ha d’establir? I en cas de desacord, qui decidirà? Un jutge? I amb quins criteris?

El sistema actual té la bondat de la tradició que no es pot menystenir. La lògica i el sentit comú són tossuts. És més que probable que, de prosperar la dissortada iniciativa, més d’hora que tard es volgués fer marxa enrera: pensem en els precedents del calendari revolucionari francès, o en els canvis de noms de lloc quan la Guerra Civil.

Els usos lingüístics també es veurien negativament afectats. Quin sentit tindrien, llavors, expressions com ara: el teu costat patern o matern, per part de pare o de mare, etc. si ja no se sabria?

Però, en realitat, com em dic? Aquest és l’arbre de costats d’Armand de Fluvià (fins als seus avis)

FLUVIÀ i BORRÀS, Pius de	VENDRELL i SOLER, Dolors	ESCORSA i SÒRIA, Alexandre	BENAGES i PERELLÓ, Concepció
FLUVIÀ i VENDRELL, Armand de		ESCORSA i BENAGES, Maria
FLUVIÀ i ESCORSA, Armand de

Si haguéssim aplicat la proposta a partir de la generació dels avis, els noms de les persones haguessin patit aquestes transformacions:

BORRÀS i FLUVIÀ, Pius de	SOLER i VENDRELL, Dolors	SÒRIA i ESCORSA, Alexandre	PERELLÓ i BENAGES, Concepció
SOLER i BORRÀS, Armand de		PERELLÓ i SÒRIA, Maria
PERELLÓ i SOLER, Armand de

Però és que si en lloc de remuntar-nos als avis, ho haguéssim fet als besavis, es diria Armand Guardiola i Castellet! Quin sidral!

- Per cas extrany el d’un amic meu que va anar a Madrid i allí li van canviar el nom i el pillido. Es deia Juli Vert i allí li diuen Pere Gil.

Armand de Fluvià i Escorsa
Valerià C. Labara i Ballestar
de la Societat Catalana de Genealogia,
Heràldica, Sigil.lografia i Vexil.lologia (SCGHSV)

El orden de los apellidos.
Razones contra un despropósito.

¡Que no! Que no es lo mismo...

Matías Galí que galimatías,
Gala Martín que martingala,
Verde Viejo que viejo verde,
Puertas Gil que ... (o Gil2).

Hace un año ya se disparó la alarma. La semana pasada supimos, por la prensa que la propuesta sobre la alteración del orden tradicional de los apellidos ya ha sido consensuada por todos los grupos parlamentarios en la comisión de justicia e interior del Congreso de los Diputados.

La propuesta es fruto de una modernidad mal entendida y peor digerida. Una muestra clara de esta "modernidad" es la aberración que actualmente tenemos como escudo y bandera de Barcelona, producto de las mentes calenturientas de algunas personas que se arrogan la función de sacerdotes de esa nueva religión llamada "diseño", tarea que con más frecuencia de la debida pretende substituir al Arte sin etiquetas. También resulta curioso y al mismo tiempo penoso constatar la capacidad de "consenso" de las fuerzas políticas, malograda en acuerdos como los citados.

La Ley del Registro Civil data de 1870 y consagra el uso de los dos apellidos, paterno y materno, como procedimiento de identificación pública, inequívoca, racional e igualitaria. Su aplicación supuso la superación de unos usos y costumbres que, las más de las veces, resultaban confusos, ineficaces y caóticos. El ser humano, desde siempre, ha sentido la necesidad de identificarse bien.

Inicialmente, el nombre propio era una etiqueta diferenciadora que devino inútil al repetirse exageradamente en una misma comunidad. Para acabar con esta caótica situación, se empezaron a usar los topónimos de procedencia, los nombres de los progenitores, los oficios y ocupaciones, las características físicas o de carácter, etc., que fueron el manantial de donde brotaron nuestros actuales apellidos, que tanto nos enorgullecen.

Algún juez ha manifestado que la alteración caprichosa del orden de los apellidos constituye el germen de un problema "de orden público". Ciertamente el juez tiene toda la razón.

Hagamos pues una serie de consideraciones a fin de no caer en la trampa que los sedicentes paladines de la "libertad y la visibilidad de la mujer" nos están tendiendo:

El uso de los dos apellidos es una conquista moderna, conseguida al implantarse el Registro Civil, público y laico. Antes, la práctica común era utilizar únicamente el apellido paterno. En la actualidad, en el área de los países anglosajones y en Europa, exceptuando Portugal, se usa solamente este apellido. La mujer casada lo pierde en favor del del marido, e incluso, en países como Francia, llega a perder el nombre. En España, la mujer -como el hombre- mantiene sus apellidos paterno y materno a lo largo de toda la vida. Por lo tanto, el segundo apellido es un logro onomástico y social, más moderno de lo que al parecer creen los "promotores" del despropósito que ahora nos vemos obligados a criticar. Lo que debe hacerse, a nuestro juicio, es utilizar en todo momento y circunstancia nuestros dos (primeros) apellidos, para que además pueda servir de ejemplo y modelo al resto de la Europa comunitaria.
El apellido de la mujer es también un apellido masculino. Es el apellido de su padre, de su abuelo paterno, de su bisabuelo paterno-paterno... de sus hermanos si los tiene, etc. Por lo tanto, lo único que conseguiremos con el cambio, en este aspecto, será alterar una prelación –la actual- comúnmente aceptada como un sistema arraigado e incuestionable hasta hoy, por otro que tiene el gravísimo inconveniente de ser caótico.
Un linaje se va renovando, madura y se enriquece gracias a la aportación de nuevos apellidos, que siempre le llegan por vía femenina, mediante enlaces sucesivos. Expliquémonos con más detalle. El genealogista o la persona curiosa sabe sobradamente que después del apellido paterno, viene el materno (el primero de la madre) y después sigue toda una retahíla de apellidos casi tan larga y numerosa como la de nuestros antepasados. Así, el tercer apellido es el segundo del padre, el cuarto es el segundo de la madre, el quinto el segundo del abuelo paterno... y así sucesivamente. Si prestamos atención, nos daremos cuenta de que, salvo el primer apellido, que nos lo ha transmitido nuestro padre, todos los demás nos vienen a través de una mujer: la madre, la abuela paterna, la abuela materna, las bisabuelas... Para honrar debidamente este legado lo que hay que hacer es utilizar los dos apellidos.
La libertad y la modernidad se han de compaginar de forma adecuada.
¿Alguien se ha parado a pensar en los problemas de convivencia que el cambio propuesto supondrá entre las parejas, entre ellas y el resto de familiares, entre hermanos, de relaciones sociales, de relación con las administraciones, burocráticos, etc.? ¡Es evidente que no! Los apellidos son un patrimonio familiar. Si entendemos el linaje como ente histórico, nos percataremos de que, de triunfar la "propuesta", se hundirá este concepto simbólico y la realidad histórica y social que es el linaje.
La igualdad. Realmente, ¿alguien se siente discriminado por el simple hecho de llamarse B-A, en lugar de A-B? ¿Le discrimina la ley en algún momento por llamarse García-Forner o Forner-García? En todo caso, los discriminados serían los hijos y no la madre, que continuará llevando su apellido que -recordémoslo- también es "masculino": el de su padre.
La posibilidad de cambiar de apellido ya existe. Pero el procedimiento debe seguir siendo el actual. La posibilidad del cambio ha de ser, como ahora, una libertad del individuo, no de los padres. Porque es más que posible que los padres estén de acuerdo en un momento dado, pero pueden cambiar de parecer y, además, ¿no tienen nada que decir los abuelos? ¿Cuáles son los límites de esta libertad y quién debe establecerlos? Y en caso de desacuerdo, ¿quién decidirá? ¿Un juez? ¿Con qué criterios? Y ya que el cambio se hace en aras de la libertad, ¿por qué no elegir el segundo apellido de la esposa, que es el de su madre, pero que –en realidad- también es el de su abuelo materno, es decir, el de otro hombre?
El sistema actual tiene la bondad de la tradición, algo que no puede despreciarse ni tirarse por la borda. La lógica y el sentido común son tozudos. Es más que probable que, de prosperar la desdichada iniciativa, más pronto que tarde se quisiera dar marcha atrás. Pensemos en los precedentes del calendario revolucionario francés, o en los cambios de nombres de pueblos y ciudades durante la Guerra Civil.
Los usos lingüísticos también se verían negativamente afectados. ¿Qué sentido tendrían, entonces, expresiones como: tu familia paterna o materna, por parte de padre o de madre, etc. si ya no se sabría? ¿Pero bueno, en realidad, cómo me llamo? Este es el árbol de costados de Valeriano C. Labara Ballestar (hasta sus abuelos):

LABARA CANTARELO, Pío BALLABRIGA LAPENA, María Vicenta BALLESTAR ROYO, José Ambrosio JANÍN ALLUÉ, Visitación LABARA BALLABRIGA, Justo BALLESTAR JANÍN, Rosa LABARA BALLESTAR, Valeriano C.

Si aplicásemos la propuesta a partir de la generación de los abuelos, los nombres de las personas hubieran sufrido estas transformaciones:

CANTARELO LABARA, Pío LAPENA BALLABRIGA, María Vicenta ROYO BALLESTAR, José Ambrosio ALLUÉ JANÍN, Visitación LAPENA CANTARELO, Justo ALLUÉ ROYO, Rosa ALLUÉ LAPENA, Valeriano C.

Ahora bien, si en lugar de remontarnos a los abuelos, lo hiciésemos a la generación de los bisabuelos, Valeriano se llamaría ¡Valeriano C. Villagrasa Pes! ¡Vaya lío!

¿Y qué pasa con el esnobismo al cual somos tan proclives? ¿Qué pasará con los apellidos más populares y en el caso de Catalunya, por ejemplo, con aquellos que proceden de otras tierras? ¿Qué será de los García, Martínez, etc. Si prosperase la propuesta, ¿se podría volver a escribir un libro como Els EZ de Catalunya, que habla de grandes hombres y mujeres que tienen un apellido acabado en -ez? Recordemos que la iniciativa nace de unos partidos y agrupaciones políticas de izquierda.
Y, en una dimensión de mayor transcendencia pública, ¿qué no pueden hacer los Marichalar y Borbón o los Urdangarín y Borbón?

En fin, esperemos que triunfe el sentido social y el común, que por fortuna las personas de a pie conservan más y mejor que los políticos, cuya unanimidad a la hora de cometer desaguisados como el que comentamos ya no nos sorprende. Sería lástima que se perdiera un sistema de identificación que es útil, claro y además nuestro. Confiamos, por tanto que los lectores compartirán con nosotros las palabras del pensador Ángel Ganivet, para quien "El nombre propio es el que marca la individualidad; el apellido, las relaciones sociales."

Armand de Fluvià i Escorsa
Valeriano C. Labara Ballestar
de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia (SCGHSV) ¡Que no! Que no es lo mismo...

Mercè Rivadulla, Diputada d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) al Congrés de Diputats

Els membres de la Societat Catalana de Genealogia Armand de Fluvià i Valerià Labara van expressar en un article publicat en aquest mateix diari (Embolica que fa fort, l'ordre dels cognoms, 27-4-99, pàg. 28), les seves reticències a la proposta d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) sobre l'alteració de l'ordre tradicional dels cognoms. En el seu allegat consideren la proposta fruit "d'una modernitat entesa malament". Per qui? ¿Potser per aquells que representem la sobirania popular i que de forma unànime ho hem aprovat? ¿Potser per aquells que hem escoltat les famílies que durant tant de temps han volgut donar prioritat al cognom matern i la llei actual els ho impedia? ¿Potser per les dones que no volem que la nostra identitat es perdi en l'oblit? Quan IC-V vam presentar la proposta de canviar l'ordre dels cognoms ho vam fer perquè ens movia el desig i la voluntat manifestada per moltes parelles que han vist impedit aquest canvi. Creiem que és una iniciativa que democratitza un poc més la vida quotidiana. Ara, amb l'aprovació de la proposició de llei de modificació de l'ordre dels cognoms, la societat espanyola ha fet un pas important cap al ple respecte dels drets per aprofundir en el dret de cada persona a tenir una identitat pròpia. Tots els grups parlamentaris amb representació al Congrés dels Diputats han arribat a un acord unànime: la possibilitat que els pares triïn l'ordre dels cognoms que tindran els seus fills, ja sigui posant el de la mare o el del pare en primer lloc. Aquesta iniciativa és un pas endavant ja que a partir d'ara l'ordre dels cognoms serà considerat un afer relatiu al dret de la família i no pas un tema d'ordre públic, com fins ara ha estat considerat. Per bé que és cert que Espanya és un dels països més respectuosos amb el manteniment de les senyes d'identitat de la dona -en permetre que es mantingui el cognom d'aquesta en els fills, contràriament al que succeeix per exemple a França- no obstant encara tenia una assignatura pendent que ara ha estat superada amb l'aprovació pel ple del Congrés dels Diputats d'un text consensuat que permetrà escollir l'ordre dels cognoms dels fills. Amb aquesta mesura s'ha donat també compliment a les diverses resolucions del Consell d'Europa i de diferents fòrums de dones de les Nacions Unides que han sollicitat repetidament l'adequació de la legislació dels Estats membres, de manera que se suprimeixin les disposicions discriminatòries per a la dona referides a la prelació dels cognoms. Amb el text aprovat al Congrés, Espanya aconsegueix estar a l'avantguarda en el compliment d'aquestes resolucions. De qualsevol manera, per tal que aquesta modificació legislativa sigui plenament eficaç, caldrà que el reglament sigui prou clar com perquè no se'n desvirtuï l'essència. Per aquest motiu seria indispensable la posada en marxa d'una campanya d'informació àmplia i específica perquè els pares tinguin coneixement d'aquesta possibilitat que se'ls obre i que serà efectiva, aproximadament, d'aquí a tres mesos. Tornant a l'article de Fluvià i Labara, els dos heraldistes es remeten també a les dificultats que hauran d'afrontar els especialistes en heràldica quan desitgin investigar. Els dubtes sobre la inseguretat jurídica que es puguin derivar de la posada en funcionament d'aquest sistema no tenen cap sentit, ja que, per exemple, aquest model és el que regeix actualment, i sense cap tipus de problema, a Alemanya, i allà ningú ha dit paraula. A més a més, aquesta dificultat ja se la troben els nostres heraldistes en l'actualitat, ja que la llei permet que els joves, en arribar a la majoria d'edat, puguin invertir l'ordre dels seus cognoms. Al Registre Civil, d'una altra banda, els fills són inscrits al costat del nom dels seus pares amb els dos primers cognoms d'aquests. Cal recordar a Armand de Fluvià i Labara que la història del nom és llarga i complexa. No sempre van ser cognoms, tal com ara els coneixem, els que definien una família. En altres segles va poder ser el nom d'una casa, d'una terra o d'una professió, però sempre encapçalat per un baró el nom del qual heretaven els seus descendents barons legítims. Per què no poden heretar el cognom de les mares? L'absència de nom afecta de manera rellevant la identitat dels éssers humans. És un dels elements que contribueix a configurar la desvalorització personal i social de moltes dones. Si la Constitució estableix la igualtat de les persones davant la llei, avancem en aquesta igualtat. Les dones també tenen dret a ser visibles davant el món a través del seu nom. Com escriu la doctora Victoria Sau en el seu llibre El vacío de la maternidad, a Grècia fins ben entrada l'era clàssica el llinatge matern era el de normal transmissió, tot i que des d'aleshores, i durant segles i segles, els cognoms van lligats sempre a l'home, a qui els fills -i no pas les filles- li donen la continuïtat. Hem arribat a la situació actual en què les dones, ni tan sols en les democràcies occidentals, poden ser conegudes més que pel nom del nostre pare i del pare de la nostra mare. De la mare no rebem el nom perquè ella tampoc el té. Sempre és filla del seu pare, néta dels seus avis, barons; i en ella s'acaba el nom que, a pesar de ser masculí, desapareixerà quan les seves filles i fills prenguin el cognom del seu marit o company. A partir d'aquest moment, gràcies a la proposta de llei que s'ha aprovat, aquesta situació s'anirà superant a poc a poc, ja que es dóna a les dones la possibilitat de tenir una significació en el món, i a les parelles, l'opció d'escollir com volen que siguin coneguts els seus fills, mantenint oberta la possibilitat que en la seva majoria d'edat alterin l'ordre dels cognoms si així ho desitgen.

I també en el nom del fill i en el de l'esperit sant, que ja cal que ens il·lumini davant de tant il·luminat

Aquestes ratlles són una resposta a l'article de la diputada senyora Rivadulla-X (on X és el seu segon cognom, que suposem que és el matern que tant defensa i del qual, depèn, segons que diu ella mateixa, la "visibilitat" de la dona) publicat a l'Avui del passat 17.05.1999.

En primer lloc li hem de dir que el que nosaltres manifestàvem en el nostre article de 27.04.1999 no eren "reticències" sinó rotunda oposició. Ja veu que tampoc no som partidaris d'allò tan americà de la "correcció política", ni de tot el que sigui jugar amb l'aparença de les coses, per deixar, en canvi, inalterable l'essència. D'altra banda, el nostre article no era cap al·legat sinó una reflexió i tot un seguit de raons que oposaven la lògica i el sentit comú, al caprici i l'entelèquia del despropòsit en què, previsiblement, es convertirà el tema del (des)ordre dels cognoms. I la raó i el seny, que se sàpiga, no els donen els vots ni els acords polítics, com es fa evident, dissortadament, tants cops, entre els quals cal recordar un altre greuge conta el que lluita, davant els tribunals, la nostra Societat: el nyap que tenim com a escut i bandera de Barcelona. Ara que es època electoral, escau com mai fer aquests recordatoris.

El lector podrà jutjar la "solidesa" argumental del que propugna la Diputada Rivadulla-X que, recordem-ho, és la principal defensora del disbarat. Ella mateixa ens diu que la finalitat del canvi és "aprofundir en el dret de cada persona a tenir una identitat pròpia", però, de moment, a nosaltres, en el seu article, se'ns menja el segon cognom i condemna a la "invisibilitat" les nostres mares.

L'expressió "donar prioritat al cognom matern" no té sentit. En el nostre article ja va quedar clar que tots els cognoms són "masculins" si considerem que, abans de portar-los una dona els haurà portat un home (el pare, l'avi matern, etc.) En canvi, com a fruit de la lògica interna del sistema que utilitzem ara, tots els cognoms que portem (no s'acaba d'entendre que en tenim molts més, a més dels del pare i la mare), llevat del primer, ens han estat transmesos per una dona: la mare, l'àvia paterna, la materna, les besàvies, etc.

La pretesa demanda social que al·lega la senyora Rivadulla-X està formada, pel que nosaltres hem pogut veure fins ara per:
a) Algunes parelles o persones capricioses que no acaben d'entendre que vivim en societat i que el cognom té una funció social clara, que depassa l'àmbit de la intimitat familiar i que, efectivament, pot esdevenir un tema d'ordre públic. Altrament no caldria cap llei ni norma de cap tipus que en regulessin l'ús. Una altra prova d'aquesta dimensió social dels cognoms la tenim en el fet que la senyora Rivadulla-X, que diu que això és una cosa familiar, volia segons l'esmena que no va prosperar, que en cas de desacord entre els pares, fos un jutge qui prengués la decisió de l'ordre de cognoms dels fills. En què quedem, doncs?
b) La reacció dels polítics, sempre interessada, que va des del desig de notorietat a la por de ser titllat de "poc modern", "masclista" o "políticament incorrecte", que per al polític "professional" ha de ser com una mena de súmmum, o bé la indiferència més absoluta. En qualsevol cas sempre es prescindeix, es rebutgen o es menyspreen les opinions i l'assessorament d'aquelles instàncies o entitats especialitzades en el tema objecte de debat. Ho hem patit en el cas dels símbols de Barcelona i ho tornem a patir ara.
c) L'interès dels advocats: professional o material?
d) El problema real de la persona que vol –ella, no els seus pares- alterar l'ordre dels cognoms, per evitar-ne alguns que poden desagradar al seu posseïdor, o per una altra raó. En aquest sentit, cal dir que s'està venent la idea que el canvi d'ordre és una novetat. Això és totalment fals. La llei ja contemplava la possibilitat de canvi, però era per part de l'interessat i en la majoria d'edat.

En qualsevol cas, no calia ni cal desmuntar un sistema racional i clar com el que tenim. Però, clar, per als "moderns de disseny" (i que ens perdonin els dissenyadors de debó), que reinventen el món i la sopa d'all cada dia, tot el que és tradicional és obsolet.

Ens neguem rotundament a admetre que la iniciativa sigui un pas endavant, ni una millora social, ni una defensa de la igualtat de la dona, ni una mostra de progrés, ni aprovar cap assignatura pendent, com diu la senyora Rivadulla-X. L'assignatura pendent que tenim –o que tenen els nostres polítics- és valorar una mica més la bondat del que tenim, dels nostres costums i tradicions, abans d'ensorrar-los sense necessitat ni benefici de cap tipus. I una altra. Se suposa que els polítics estan per a resoldre problemes i no pas per crear-ne.

No cal insistir per fer entendre que els problemes que puguin tenir els genealogistes (no els heraldistes, no confonguem!) del futur, arran de la nova regulació del tema, seran una broma al costat dels roblemes de convivència familiar i d'ordre pràctic que començarem a patir tots ben aviat.

Armand de Fluvià i Escorsa
Valerià C. Labara i Ballestar
de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia (SCGHSV)