Arran de la recent Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre els símbols de la ciutat de Barcelona, les opinions de tota mena sobre aquests símbols i llur idoneïtat han tornat a ser matèria de conversa tant en àmbits públics i dels mitjans d’informació com privats, domèstics i familiars.

En parlar de la qüestió esmentada, és força habitual trobar interlocutors que, com és natural en matèries tan pròpies d’especialistes, no tenen els coneixements més elementals d’heràldica ni de vexil·lologia.

I encara dificulta més el debat el fet que la ignorància amb la qual topem sol ser la pitjor: la ignorància ignorada, aquella de la qual no es té consciència. En el millor dels casos, la confiança i la coneixença que ens té l’interlocutor ens estalvien d’haver de fonamentar i demostrar cada opinió nostra o de fer-li un curs condensat de beceroles heràldiques.

Però és clar que quan parlem amb algú que no està precisament ben predisposat a acceptar els arguments heràldics (i aquest "algú" pot ben bé ser la majoria d’oients d’una emissora o de lectors d’una publicació) se’ns pot fer força difícil, per exemple, fer-li entendre el posicionament de la SCGHSVN i convèncer-lo dels motius del contenciós administratiu i de la necessitat d’acatar la Sentència.

Tot i ser conegut l’atreviment de la ignorància, aquesta dificultat rarament la pateixen un notari, un oncòleg o un astrofísic en parlar de llurs disciplines, ja que qui els escolta és conscient que en sap ben poc de tot allò que li expliquen. En canvi, i malauradament, no és el cas de l’heràldica, amb la qual tothom hi gosa, qualsevol s’hi veu amb pit... i així les coses van com van.

En realitat en el públic en general s’hi dóna la més adversa de les situacions: ja no és solament que no està prou versat en heràldica, sinó que per acabar-ho d’adobar ha estat desinformat i intoxicat per una politització sectària del tema, a càrrec de periodistes i tertulians ignorants o maliciosament partidaris i bel·ligerants. I aquesta confusió de la qual és víctima el públic també és augmentada per la barreja en el debat de qüestions que impedeixen de centrar-lo i aclarir-lo: valors extraheràldics i dogmàticament fora de discussió com la modernitat, el canvi, el progrés i el progressisme, l’estètica, la voluntat popular, etc.

Per tot plegat, fa temps que veia la necessitat de trobar una manera d’explicar les qüestions heràldiques d’abast públic o objecte de polèmica que fos prou clara, didàctica i comprensible per a no iniciats i que alhora no en traís la rigorositat. També que no tingués com a únic referent la mateixa heràldica o altres disciplines que més aviat tendeixen a afegir complexitat al debat, com la història, font inesgotable de discussió.

A qualsevol persona se li poden fer consideracions referides a la llengua escrita que entendrà directament, en ser un instrument conegut i emprat constantment. També tothom és més o menys conscient d’aquesta evidència: el fet de transgredir el sistema normatiu de la llengua, justament perquè és compartit per tots els parlants i els permet d’entendre’s entre si, té com a conseqüència la incomprensió, la inutilitat de la llengua com a instrument per entendre’ns. (Si tenim la intenció de dir: "eixuga’t les mans", no podem dir impunement, és a dir, sense conseqüències de significat: "eixuga’m les mans".)

I precisament la llengua comparteix amb l’heràldica el fet que tots dos són sistemes de representació, simbòlics, són llenguatges en sentit ampli, i compostos ambdós d’elements amb significat, amb sintaxi i regles necessàries (ortogràfiques, etc.). Es tracta, doncs, d’aprofitar aquesta característica comuna i enfocar els debats heràldics des d’aquest punt de vista poc utilitzat i, en canvi, força aclaridor: fer l’analogia entre un llenguatge icònic (l’heràldic) i el llenguatge escrit, i utilitzar la terminologia pròpia d’aquest, més coneguda i entenedora.

Aquest, podríem dir-ne, paradigma semiòtic, aplicat al debat sobre l’escut i la bandera de Barcelona (i aplicable a qualssevol altres símbols heràldics), quedaria resumit en aquest argument o idea-força:

Sotmetre el disseny dels símbols de Barcelona a les votacions dels polítics és com sotmetre-hi l’ortografia del nom de la ciutat (i el mateix nom de la ciutat i tot).

En principi totes les convencions són votables, certament, però tothom troba raonable que els llenguatges simbòlics transfronterers (la senyalització del trànsit, l’alfabet...) val més que els regulin els científics, els estudiosos, els tècnics.

És el cas de l’heràldica: és un llenguatge amb significat, i la seva ortografia és d’abast continental europeu. Un cert escut en un castell diu "llinatge Montcada". Un altre dirà ben precisament "vila de la Selva del Camp" (no "poble", ni "ciutat"). I un altre "bisbat de Vic", o bé "orde mercedari".

Com l’ortografia de la llengua, la de l’heràldica s’ha anat consolidant a través de vuit segles fins a quedar fixada com un sistema coherent i travat de signes. La del català, per exemple, hi va quedar amb Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, recollint, ordenant i racionalitzant diverses tradicions. La de l’heràldica, fa molt més temps, a tot Europa i a la resta del món.

Per això no hi fa res que l’escut de Barcelona, o fins el dels comtes-reis, hagi tingut al llarg de la història 2, 3, 4, 5 o més pals i tot (i en algun cas, ni tan sols això, sinó un palat d’or i de gules!). De la mateixa manera tampoc no hi fa res que en els documents puguem trobar-hi escrit "Muncada", "Vich" o "Selva del Cam".

L’actual so que té el nom de la capital d’Osona (i de moltes altres paraules que acaben amb el mateix so consonàntic —sense entrar ara a explicar casos com reg, càstig, mag—) hauria pogut quedar fixat normativament com "Vich" (amb llarga tradició, per cert!), o "Vik", o "Viq"... Però els gramàtics van convenir per raons filològiques Vic, poc, espetec, pessic i Vulpellac.

I Pere III, no debades anomenat el Cerimoniós, va oficialitzar els pals en el nombre de quatre que l’ús ja havia consolidat. A més, els pals i les creus com a elements, les colors i els metalls i les regles per combinar-los, i el quarterat de les armes ja estaven fixats i se’n compartia el llenguatge a tot Europa des de molt abans.

"Barcelona", en heràldica i vexil·lologia s’escriu d’una única i determinada manera ortogràfica (o caldria dir-ne ortoicònica). Tal com en llengua escrita també s’escriu d’una única manera ortogràfica.

En canvi, el que sí que pot variar són la manera tipogràfica, la cal·ligràfica, l’artística, etc. d’escriure heràldicament "Barcelona". És això el que és raonable que decideixin els polítics i dissenyadors: el tipus de lletra del logotip oficial de l’Ajuntament de Barcelona, els gruixos de les línies de l’escut i de la corona que permetin de fer-ne grans reduccions, fins i tot l’estil, el gust (més geomètric o bé gestual o sinuós, o barroc, modernista, classicista, romàntic, medievalitzant, noucentista...).

I encara més. En un cartell —per exemple, de carnaval— l’artista hi pot escriure "barcelona" a mà i amb lletra de metge, o amb la R cap per avall, o segmentar BAR CEL ONA, o recuperar Barchinona, o COLONIA IVLIA FAVENTIA PATERNA BARCINO... Però, francament, dubto molt que la transgressió de l’autor arribi al punt d’escriure BAETULO o "badalona" en un cartell del Carnaval de Barcelona, oi?

Fins i tot, si jugant escrivim "Barçalona", encara farem referència a un cert so estrafet, a una pronúncia xava del nom de la ciutat, però continuarem al·ludint a la capital de Catalunya. Ara: si al primer i quart quarters de l’escut hi posem sautors en lloc de creus plenes de gules, senzillament ja no estarem dient simbòlicament "Barcelona". Podríem estar dient "Tarazona" o "Barakaldo" o qui sap si "Barcel·lòcia"!

Tot es pot arribar a votar, és clar. No seria pas el primer cop que la gent o el poder o un conqueridor canvien el nom d’un lloc! O el nom dels mesos de l’any. O llur nombre... Però oi que potser és millor que la llargada exacta del metre (una convenció totalment arbitrària, fixeu-vos-hi!) la decideixin els acadèmics? I que potser ha calgut mai votar que "vermell" i "verd" significarien el que signifiquen?

En definitiva, els emblemes anheràldics i avexil·lològics que l’actual ajuntament pretén que representen simbòlicament Barcelona equivalen a haver rebatejat la ciutat com a "Katelona", per exemple, però no escrita així sinó amb una barreja indesxifrable de lletres de diversos alfabets (llatí, ciríl·lic, grec i ibèric), i encara capgirant-ne alguna i fonent-ne algunes altres en un signe híbrid i irreconeixible...!

En canvi, en l’escut de Barcelona, la forma caironada diu "lloc català" (i no "persona", "llinatge" o "club de futbol"). Els pals diuen "Catalunya", mitjançant el senyal del rei, del casal comtal de Barcelona. La creu diu "Catalunya" i també "Barcelona", mitjançant l’antic senyal del país, de la Generalitat. La combinació en quarterat en creu diu "ciutat de Barcelona" (i no "Manresa" o "Diputació provincial de Barcelona", que tenen les mateixes armes però combinades distintament). La corona reial diu "capital d’un estat (regne, amb títol de comte de Barcelona) històric independent i sobirà".

Espero que aquesta idea d’ortografia heràldica sigui prou clara, il·lustrativa i profitosa a l’hora d’argumentar la necessitat que s’imposi el seny i els criteris heràldicament correctes.

Recalcar els conceptes de "llenguatge" i "ortografia", que el públic en general entén i accepta —toquem ferro!—, pot ajudar a fer veure que la qüestió no és ideològica o política, sinó acadèmica, d’estudiosos.

Per acabar un apunt d’actualitat: Malauradament ja hem pogut sentir i veure reaccions a la sentència. En una certa premsa, els redactors informaven amb conceptes tan neutres i objectius com ara "el sector més tradicionalista" i "minoria il·lustrada" per referir-se a la SCGHSVN, "que —aprofitaven per dir-ho— agrupa unes 400 persones" i la web de la qual "es jactava" que havia guanyat la campanya. També qualificaven l’anomenat nou escut com a "més modern". Recollien també l’opinió d’un prestigiós dissenyador segons el qual rere el recurs i la polèmica hi havia "un plantejament retrògrad i carca". Igualment, en algunes tertúlies i entrevistes radiofòniques es van sentir comentaris semblants, com era tristament previsible, i alguns de displicents o olímpics, reflex d’aquest súmmum de la modernitat i el progressisme que consisteix a menysprear símbols, pàtries i llengües, del tipus: "És que aquest tema no m’interessa absolutament gens" o "em cansa", "m’avorreix", "m’és del tot igual, tant se me’n dóna" (¿o potser van dir "em dóna igual"?).

Recorrent a l’analogia lingüística exposada en aquest escrit se’ls podria demanar si també farien aquesta mena de comentaris ("minoria, tradicionalista, retrògrad, carca, poc modern, sense interès, fatigant") referint-se a una entitat o a un recurs contra un Ajuntament que hagués oficialitzat un nom més modern com Uspitalet o Vilalliure del Penedès o Ciutatmoderna i la Geltrú".

Raimon de P. Pavia i Segura, 
Diplomat en Heràldica per la SCGHSVN i llicenciat en Filologia Catalana.
Article per a Paratge 15.