En conquerir l’anomenada Marca Hispànica, els monarques francs la dividiren en unitats administratives dites comitati, o comtats, governades per un comte.

Aquests comtats foren subdividits en castells termenats, o sigui castells amb terme o demarcació jurisdiccional propi, oficialment establert i assenyalat amb fites. Al principi no foren molts, i es trobaven situats en llocs estratègics. Dins el terme d'aquests castells, i fora de llur jurisdicció generalment hi havia també dominis i possessions senyorials anomenats domus, turris, fortia, sala o stadium, posteriorment denominats a vegades, impròpiament, castells. Eren, simplement, torres o fortaleses de defensa o cases pairals importants, quasi sempre de domini alodial. Com que sovint semblaven gairebé un castell, hom els ha anomenat castells no termenats.

Amb el temps, els sobirans varen erigir bastants dels "castells no termenats" en "castells termenats" i, per consegüent, els fixaren límits. Així, l’any 1368, Pere "el Cerimoniós" assignà tal categoria a la domus o casa de Ciuró -en el terme del lloc de Molins de Re¡-, la qual, des de llavors i essent-ne el primer titular mossèn Berenguer de Relat, passà a prendre rang de "castell de Ciuró".

Esdevé un xic arriscat de fixar amb la màxima exactitud les categories nobiliàries catalanes i la funció de cada una. El tema en qüestió no ha estat sotmès encara a un estudi a fons; tanmateix, han estat escrites bastants monografies que tracten parcialment el cas. Gràcies a elles, les llegendes que existeixen sobre l'origen dels comtats i de les famílies nobles del Principat han passat per una acurada anàlisi; concretament Coll i Alentorn ha assentat, de manera definitiva, el caràcter mític de la llegenda d'Otger Cataló i els "Nou Barons de la Fama". Igual podem dir amb referència a la relació del comte Borrell de Barcelona i la creació dels "homes de paratge", car cap document autèntic no l'ha comprovada.

Passem a veure, doncs, somerament, com estaven constituïdes les categories nobiliàries a Catalunya, principalment durant el període medieval, que és quan tenen més importància els castells.

Els comtes de l’anomenada Marca Hispànica franca van anar, a poc a poc, adquirint la independència dels monarques francs, fins arribar a la sobirania completa. El comte de Barcelona -com diu García de Valdeavellano- es va situar al cap de la jerarquia feudal com a princeps, o primer gran senyor de la mateixa, i el conjunt de comtats catalans fou conegut amb la denominació de Principat. Sobrequés i Vidal ens diu que els comtes d'Urgell, Pallars, Cerdanya, Besalú, Rosselló i Empúries veien al de Barcelona, potser més que com a un senyor jurídic, feudal, com a un cap de la pròpia nissaga, un germà major, un protector. Els altres comtes tenien també potestat dins els seus comtats, però no s'anomenaren mai prínceps, perquè, com hem dit, aquest títol era el representatiu de la supremacia del comte barcelonès.

Ja fos per dret d'herència o de conquesta, els comtes de Barcelona anaren incorporant a llur corona tots els comtats catalans. Alguns d'ells -com els d'Urgell, Empúries, Rosselló i Cerdanya- tornaren a ésser-ne separats en virtut de cessions a fills cabalers que formaren noves branques comtals; però gaudiren d’una sobirania limitada, ja que devien el vassallatge feudal al comte de Barcelona. Pallars Jussà, Urgell, Rosselló i Cerdanya foren, més tard, incorporats definitivament a la Corona, restant-ne només Pallars Sobirà (convertit en marquesat) i Empúries separats. Ambdós títols els porta avui la duquessa de Medinaceli.

A Catalunya, els comtes sobirans es rodejaren d'una sèrie d'amics fidels i vassalls, anomenats indistintament magnats de la terra, pròcers, barons o rics-homes, que eren els primers personatges del país. García de Valdeavellano comenta que formaven la més elevada classe social o noblesa de primera categoria, i assenyala que aquests grans feudataris -senyors de castells termenats- subinfeudaven, pel seu compte, terres i càrrecs que depenien d'ells als seus propis vassalls, els quals constituïen una noblesa de segona categoria, de sang, consagrada a la milícia de la cavalleria i que, per això, aqueixos vassalls foren anomenats milites, i, més tard, cavallers.

Dins aquest grup de magnats també hi havia un ordre de jerarquies. Era el següent, per ordre de categoria:

En un principi, eren uns funcionaris dels comtes, als quals substituïen en les absències, i actuaven com a seus delegats personals. Als comtats on amb anterioritat a la reconquesta franca existien pagi o comarques amb personalitat jurídica i geogràfica pròpies, el comte tenia -així sembla- un vescomte. Tenim el cas del comtat d'Empúries, on, a més del vescomte d'Empúries pròpiament dit, n'hi havia un altre al pagus de Peralada. Al comtat de Girona, hi havia el vescomte de Girona i el de Besalú (Besalú es convertí després en comtat). Al de Cerdanya, hi havia els vescomtes de Cerdanya, Conflent i Berga. Al d'Osona, els vescomtes d'Osona i Manresa. I a l'Urgell, els vescomtes de l'Alt i el Baix Urgell. Subratlla Miret i Sans que el vescomte, generalment, tenia la tinència del castell de la capital del comtat (com a Barcelona ¡ Girona).

En fer-se hereditari el càrrec de vescomte i produir-se el fet de la patrimonialització de les funcions, el seu primitiu caràcter funcional es transformà, en honorífic i feudal, i aleshores els titulars adoptaren, no el nom del comtat o pagus on exercien el càrrec, sinó el d'alguna de les seves possessions alodials o feudals, d'ordinari la més important i radicada, quasi sempre, dins els límits del mateix comtat. O sigui que les antigues senyories donaren nom al títol vescomtal d'aquelles famílies, i, inversament, pel fet de pertànyer aquelles senyories a un vescomte, acabaren per ésser anomenats vescomtats. D'aquesta manera, els vescomtes de Girona, que eren senyors del castell de Cabrera, s'intitularen vescomtes de Cabrera; els de Besalú, vescomtes de Bas; els de Peralada, vescomtes de Rocabertí; els del Vallespir, vescomtes de Castellnou; els de Pallars, vescomtes de Siarb i després de Vilamur; etc. Però això no ocorregué amb tots, car alguns desaparegueren sense constituir o donar nom a cap família vescomtal, com els vescomtes d'Empúries (ignorem si arribaren a fer-se hereditaris) i els de Barcelona; aquests darrers sembla, però, que foren la soca del gran llinatge dels Queralt, senyors i després comtes de Santa Coloma.

Cal distingir aquests vescomtats de la primera època feudal dels creats posteriorment, per especial privilegi dels sobirans, tals com els vescomtats d'Illa, Canet, Jóc, Hostoles i Perapertusa.

Els vescomtes constituïen la jerarquia feudal més alta de la noblesa catalana, immediatament després dels comtes. Posteriorment, amb la creació de ducs, marquesos i nous comtes i vescomtes, els primitius vescomtes es veieren precedits per les noves dignitats, però continuaren intitulant-se vescomtes "per la gràcia de Déu".

Llur origen, com el dels barons en sentit estricte, resta encara confús. Sobre ells han opinat García de Valdeavellano, Negre i Pastell, Brocà, Bosch i altres autors. Nosaltres pensem que serien, potser, els descendents o substituts dels antics vicarii o dels m¡ssi carolingis, Als quals haurien adoptat el nom de comdors -o comtors o comitors (pres del llatí medieval comitorem, segons Du Cange)-, possiblement a l'època d'aparició dels vicaris -o veguers- com a substituts dels vescomtes.

Eren propietaris de feus rebuts dels grans vassalls o magnats, dels quals n'eren així mateix vassalls (precisament, l'etimologia del nom, sovint escrit també vasvassor, prové del llatí medieval vassus vassorum, "vassall de vassalls" -a través del francès vavasseur-. La denominació de "varvassor" no fou molt usada i acabà per ésser absorbida, a l'igual que la de comdor, per la comuna i genèrica de "noble". Tot i així, és un fet que -potser per influència de la llegenda dels "Nou Barons de la Fama"- s'ha continuat usant fins als nostres dies -encara que sense reconeixement oficial- com un títol nobiliari. Els que han arribat fins a nosaltres són: Boixadors, Foixà (convertit en comtat), Montescot i Toralla.

N'hi havia de dues classes: els que ho eren d'immemorial (cabalers o descendents de cabalers de les grans famílies dels magnats) i els que ho eren de privilegi, atorgat pel sobirà.

Posteriorment, es distingiren dels cavallers perquè portaven sempre la partícula don davant del nom, o l'antic i propi qualificatiu de "noble".

Constituïen el darrer esglaó de la jerarquia feudal. Els simples cavallers estaven integrats, com diu Negre i Pastell, per un ampli grup de persones que, tot i reunint una important semblança, rebien diferents denominacions: cavallers, donzells, generosos, homes de paratge, etcètera. Posseïen petits feus o dominis territorials d'alguna importància -sempre inferiors als castells o baronies-, amb l'explotació dels quals podien mantenir la seva "cavalleria". Aqueixes terres o possessions eren, generalment, les ja indicades "cases", "forces", "torres", etcètera, que constituïen les seves cases pairals, i també l'anomenada "cavalleria de terra", la qual, segons Callís, era una extensió de terra amb capacitat per a deu sextaris de blat de sembra, que integrava la part donada en feu al cavaller, per tal que aquest, a més de casa, tingués suficients terres per a poder tenir armes i cavall sempre a punt en defensa del senyor i del terme. No era estrany, diu Negre i Pastell, que els cavallers, ultra els seus béns hereditaris, n'adquirissin en feu a algun poderós magnat, com, per exemple, la castlania d'algun castell.

Hi havia també dues classes de cavallers: els d'immemorial i els privilegiats amb el títol pel sobirà.

Eren generosos tots aquells que procedien de generació o llinatge militar. Per tant, podien ésser-ho, i ho eren, tant els nobles com els cavallers i els donzells i els seus descendents. Tot i així, quan els comtes-reis creien convenient d'elevar a la categoria militar a simples rústics o pagesos, volent-los premiar serveis a la Corona, en comptes de fer-los passar automàticament de l'estat més baix dins la jerarquia social a l'orde de la cavalleria -cosa que hauria molestat els militars-, idearen uns privilegis, dits "de generositat", amb els quals se'ls concedia el gaudi dels mateixos drets i immunitats dels cavallers,- a la vegada que se'ls facultava per a que cenyissin el cíngol militar; a partir d'aquest moment, ja eren considerats com autèntics cavallers, i els seus fills com donzells.

Des del segle XI es produeix un enlairament de la vida industrial i mercantil de la ciutat, on -ressenya Font i Rius- el conjunt de veïns destacats -els "prohomens"-, reunits en assemblea, comencen a intervenir en el regiment de la vida local i, lentament, van deslligant-se de l'autoritat directa del poder central. Durant el segle XIII, els sobirans anaren organitzant l'estructura municipal, concedint que les ciutats i viles reials -més tard, també les senyorials- poguessin elegir uns individus, determinats en nombre, per tal de regir la vida pública de la comunitat, juntament amb el "veguer" o el "batlle" -representant del poder sobirà o feudal- ¡ que, segons el lloc, reberen el nom de "jurats", "cònsols", "paers", "procuradors" o "consellers". En la Baixa Edat Mitjana, els municipis prengueren gran importància política, ¡ arribaren àdhuc a posseir en feu baronies i senyories amb jurisdicció.

Per motiu de les conquestes i èxits diplomàtics a la Mediterrània Oriental i Central, s'incrementà la vida mercantil i aparegué una rica burgesia de mercaders i banquers, la qual formà una nova classe social en el patriciat urbà: la dels ciutadans i burgesos majors, o senzillament "ciutadans" i "burgesos", sense cap altre apel·latiu, tal com vénen esmentats en els documents. Els altres habitants eren designats pel respectiu ofici: mercader, menestral, etc., i formaven els dos estaments restants (mitjans i menors). Aquestes tres categories menaren a la divisió en tres braços o mans: la mà major, la mà mitjana i la mà menor.

Des de temps llunyà, els "ciutadans" i "burgesos honrats" -adjectiu, aquest, que els fou aplicat més tard- gaudiren de privilegis especials. L'Usatge Cives autem els equipara als cavallers, perquè com a tals havien d'ésser jutjats i esmenats. Segons Carreras i Candi, podien també donar deseiximents, igual que els cavallers, i disposaven, com ells, de cavall i armes. Tanmateix, dintre la jerarquia feudal eren considerats de categoria inferior a la dels simples cavallers o generosos. Estaven també exempts de lleudes i altres càrregues ordinàries i comunes, i podien adornar-se amb joies i vestir-se ricament, com els nobles.

Apunta Cabestany i Fort que un tema inèdit per a la investigació és l'estudi de l'evolució del concepte de ciutadà i burgès al de ciutadà i burgès honrats. Fins ara, en els documents que hem tingut a mà, trobem per primera vegada la paraula "honrat" a l'Ordinació de la Casa Reial, donada a València per Jaume II el 23 d'agost del 1308. Hi surt la frase: "...si és fill de cavaller o de honrat hom de ciutat". Anteriorment a aquesta dada, només hem trobat la menció "ciutadans e homens de viles". Roman el dubte de si la paraula cives de l'Usatge darrerament esmentat es refereix al conjunt de tots els ciutadans d'una ciutat o solament a aquells que després són dits "honrats", o sigui els que, per antonomàsia, eren anomenats ciutadans i que després foren agrupats a la mà major i formaren el Braç Reial de les Corts. Ens inclinem per la hipòtesi primera.

Ferran II, el 31 d'agost del 1510, expedí un privilegi a les Corts de Montsó, en el qual declarava que, atès que havia donat entrada als militars en el govern de la ciutat de Barcelona, d'igual forma reconeixia als seus ciutadans honrats llurs antics privilegis militars, i condecorava amb el cíngol militar tots els que estaven matriculats, declarant que s'hi consideressin investits talment com si l'haguessin rebut de pròpia mà reial. Els dispensava, també, de l'obligació d'armar-se dintre l'any; els eximia, per tant, d'assumir la milícia. Tot i això, els manifestà que no perdien llur antiga condició de Ciutadans Honrats i, com a tals, havien de formar part a les Corts, on entraven i votaven pel Braç, Reial.

El comte-rei Felip II, per privilegi de 13 de juliol de 1599, equiparà els Burgesos Honrats insaculats, i a aquells que des de llavors es matriculessin a la vila de Perpinyà, als Ciutadans Honrats de Barcelona, i els concedí els mateixos drets i privilegis. Felip III concedí el mateix als Ciutadans de la mà major de Girona, per privilegi de 5 de novembre de 1654.

Pel que concerneix al regne de València, hi havia dues classes de ciutadans: els d'immemorial i de conquesta, els quals sempre tingueren categoria nobiliària, i els ciutadans honrats de matrícula, els quals només ho eren els de València, Alacant i Xàtiva. (Alfons IV, per privilegi de 15 de març, de 1420, concedí als ciutadans de València, matriculats per la mà major, que gaudissin dels mateixos privilegis que els militars. Carles II ho concedí als d'Alacant, el 12 de setembre de 1687, i als de Xàtiva, el 24 de maig de 1689). Respecte als primers, Lluís I els equiparà, a tots efectes, als hidalgos de sangre castellans, i els segons ho foren als hidalgos de privilegio.

A l’illa de Mallorca, els ciutadans, ciutadans militars o ciutadans honrats que de les tres maneres es digueren -tot i essent més usada la segona- eren de dues classes: els d'immemorial i de conquesta (distingint els pròpiament dits i els ciutadans forans), els quals sempre tingueren els privilegis militars i foren la base de la noblesa antiga mallorquina, juntament amb els nobles i cavallers; i els de privilegi.

Què era realment una baronia? ¿Les primitives senyories de castells termenats foren anomenades després baronies? ¿Ho foren i s'anomenaren així pel fet d'ésser-ne els senyors magnats o barons? ¿Eren, potser, un conjunt territorial format per mants castells termenats?

És difícil de donar una resposta definitiva sobre el particular. Font i Rius opina que la senyoria era un feu o un domini, amb jurisdicció més o menys àmplia, que comprenia una circumscripció local amb manta parròquia i que era també anomenada baronia, la qual era dominada geogràficament pel castell termenat. Per a García de Valdeavellano, la baronia era un castell termenat que comprenia algunes poblacions. Cal indicar que els castells no termenats no constituïen senyories o baronies pròpiament dits.

Llevat d'un pergamí dels anys 1061-98, en el qual surt un Dod, baron de Eroles et Olivier suo fratre, no n'hem trobat cap on hi hagi esment del títol de baró d'un lloc determinat fins al segle XIV. Serra i Vilaró, en la seva obra sobre les baronies de Pinós i Mataplana, diu que la paraula "baronia" no la troba tampoc registrada fins a finals d'aquell segle i amb la forma Bernardus Galcerandus de Pinosio dominus honorum seu baroniarum de Pinosio et Mataplana (1383).

Negre i Pastell, en un interessant estudi sobre les divisions territorials a Catalunya, afirma que baldament el castell desaparegués, la baronia o districte senyorial subsistia. Moltes de les grans baronies o senyories foren elevats a vescomtats o comtats; els altres continuaren amb llur denominació, i els seus propietaris seguiren anomenant-se senyors o barons indistintament, o senyors de la Baronia de *.

Avui, en els nostres dies, l'estament noble del Principat comprèn tres categories:

a) els Grans d'Espanya (s'hi inclouen, per disposició de la llei, tots els ducs);

b) els Títols del Regne (marquesos, comtes, vescomtes i barons -ja hem dit que les varvassories no estan oficialment reconegudes);

c) la Noblesa no titulada (aquella que encara que no ha estat abolida, tampoc no ha estat renovada des del 1836, quan va produir-se la situació dita l’anomenada "confusió d'estats"). Està constituïda per aquest ordre: Nobles del Principal de Catalunya, Cavallers del Principat de Catalunya i Ciutadans Honrats de Barcelona (¡ d'algunes altres ciutats, com Girona, Lleida i Vic).

La noblesa catalana del Principat s'integra dins dues corporacions nobiliàries típicament catalanes: el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya (antic Braç, Militar del Principat i dels Comtats del Rosselló i la Cerdanya) i el Reial Estament Militar del Principat de Catalunya.

La noblesa mallorquina s'enclou en la Unió de la Noblesa de l’Antic regne de Mallorca (continuadora de l'esperit i les tradicions de l'antiga Confraria de Sant Jordi de Mallorca), de creació moderna.

I la noblesa valenciana se significa per la Reial Mestrança de Cavalleria i la Reial Germandat del Sant Calze.

Per ingressar a totes elles, cal fer un expedient de proves de noblesa.

Manca un estudi o anàlisi dels armorials catalans, així com dels d'altres països que contenen escuts de llinatges catalans. Dissortadament, els més antics dels primers no remunten més enllà del segle XV; això fa que no puguem saber a qui pertanyeren molts escuts i, a la vegada, quins eren els de bastants famílies nobles de Catalunya, extingides abans d'aquell temps.

Avui sabem, però, que els blasons, com signes permanents, iniciadors de l’heràldica gentilícia, nasqueren, molt probablement, arran de les croades a Terra Santa, com uns emblemes personals, per tal que, aquells que els portessin, fossin tot seguit reconeguts al camp de batalla. Aquest signe va generalitzar-se de tal manera que, d'un simple emblema que començà essent, hom se'n féu un dret de propietat exclusiva ¡ transmissible, a semblança de cognom.

Aqueix emblema, propi de l'escut, envaí ben aviat altres peces de l'armadura i les vestimentes dels militars o cavallers. És a començaments del segle XII quan apareixen, al nord de França, en els segells, acompanyant les actes escrites, i adverant-les, els primers blasons pròpiament dits, tal com avui els entenem. Des d'allà, l'ús s'estengué a la resta d'Europa i, molt aviat, arribà a Catalunya, on el primer comte que, segons sembla, va servir-se'n fou Ramon Berenguer IV, de qui és un segell eqüestre, de l'any 1157, que mostra les anomenades "barres catalanes". L'escut d'or amb els quatre pals de gules fou el propi blasó o adarga del comtat de Barcelona i, més tard, per dret de baronia, el distintiu general de tots els reialmes que formaren la Corona d'Aragó (blasó que no s'ha de confondre amb el particular i característic del regne d'Aragó, el qual blasona d’argent amb una creu plena de gules, cantonada de quatre caps de moro).

Els blasons passaren també a adornar les parts i dependències dels castells, palaus i estances dels nobles, les seves lloses sepulcrals, les capelles i els monestirs per ells fundats, així com gairebé tots els objectes de la seva propietat. Constituïren, també, un element indispensable i importantíssim en les bregues cavalleresques, en les quals els escuts dels contendents eren identificats pels reis d'armes; aquests, amb els seus escrits i dictàmens, contribuïren a la creació de la ciència heràldica.

Als Països Catalans, l'heràldica prengué unes característiques pròpies que la distingeixen. El tractadista Adam-Even ens les assenyala:

1. Gran quantitat d'armes parlants; o sigui, aquelles que es remeten al nom de la família que les porta, bé per simple representació (els Pera porten una pera; els Cervelló, un cérvol), bé per figuració fonètica (els Alòs, una ala i un ós ; els Bassols, una bassa i dos sols; els Cardona, un card), o bé per al·legoria (els Sabater, una sabata; els Romeu, una petxina).

2. Abunda, pel que fa referència als escuts d'homes; la forma en losange (cas molt rar a França i Anglaterra) i també la forma en triangle curvilini, encara que més tard s'imposà la forma -general a la península- quadrilonga amb la part jussana arrodonida.

3. Pel que concerneix les peces i particions, són característica els pals (Barcelona, Bellvís, Besora, Bordils, Marrades, Vilamarí), les faixes -rectes o onejants- (Empúries, Fortià, Santacília, Vallgornera, Oms, Santjoan, Santapau, Fluvià, Vic, Ribera), les bordures componades -o sanefes de peces- (Cabrera, Orís, Togores, Falcó, Clasquerí) i els xebrons (Taverner, Montaner, Santdionís, Borrassà, Carrió, Quint, Vives).

4. Les figures més emprades: el lleó (Queralt, Ardena, Foixá, Fiveller, Marimon, Junyent), el griu (Togores, Ribelles, Andreu, Mesquita, Desbrull, Labià), els monts florits (Claramunt, Despujol, Puigdorfila, Montclús, Montaner) i les torres, palaus i castells (Castells, Torrelles, Descatllar, Turell, Torrella, Castellet, Palau, Castellarnau, Castellaulí, Castellbisbal).

5. No es conegueren les brisures -o trencalls-. Escriu Agustin i Albanell que tots els membres d'una mateixa família tenien el mateix escut. Allò que es fa manta vegada, per distingir una branca de l'altra, és canviar els colors o afegir una bordura o sanefa; així, els Santcliment porten d'atzur una campana d'argent, mentre la branca de Lleida porta d'or una campana d'atzur.

6. Va emprar-se també molt la combinació d'armes, a causa de les vinculacions i fideïcomisos hereditaris. D'antuvi només s'emprà l’escut que corresponia per baronia; més endavant -cap a finals del segle XV- començà a haver-hi escuts amb els dos cognoms (patern i matern), sia en forma partida o bé quarterejada; i des del segle XVII, per influència francesa, les armes es compliquen amb els quatre, vuit i fins setze cognoms.

Generalment, quan el cap d'un casal noble no tenia fills mascles, acostumava, per tal d'assegurar-se la continuïtat del seu cognom i de les seves armes, a vincular-los amb l'herència, i aleshores el marit i el fill hereu de la seva pubilla anteposaven el cognom de la muller i mare, respectivament, al propi, i adoptaven les armes del vinculador. Tanmateix, aquesta condició no s'acomplí sempre; i deixà d'aplicar-se quan començaren a unir-se diferents cases en una sola persona.

L'heràldica no fou només privativa dels nobles i cavallers, sinó que també -més posteriorment, però- l'utilitzaren els ciutadans i burgesos honrats, els quals posaren, d'inici, sobre els seus segells, figures o signes sense escut, generalment parlants, i acabaren, més tard, per col·locar-los dins un blasó. També a bastants cases pairals de la pagesia catalana trobem escuts damunt la porta principal, quasi sempre parlants, però sense anar timbrats per l'elm, privatiu dels nobles i cavallers, i també dels ciutadans honrats, des que 1'any 1510 els foren reconeguts els privilegis gaudits per aquells.

Fetes aquestes consideracions generals sobre l'heràldica als Països Catalans, volem remarcar una circumstància poc atesa en l'actualitat: l'escut heràldic gentilici -el qual distingeix un llinatge dels altres- no prova la noblesa del llinatge que representa, baldament, per costum, un escut sigui sempre signe de noblesa.

A l'Edat Moderna, el treball dels reis d'armes consistia en expedir, en nom del sobirà, certificacions de blasons a aquelles persones que eren elevades a la noblesa, en qualsevol dels seus graus. Per dissort, el que feien moltes vegades, quasi tots aquests reis d'armes, amb el desig d'afalagar els seus clients -i potser per justificar una preu elevat-, era, per una banda, atribuir als nous nobles escuts de famílies que ja ho eren i que no tenien cap relació amb ells, i, per altra banda, lliurar-los les certificacions amb un escut partit amb les armes dels dos primers cognoms, o quarterejat amb les dels quatre, la qual cosa constituïa una extralimitació en llurs funcions, amb major motiu perquè, quasi sempre, aquells altres cognoms no pertanyien a llinatges nobles, i si eren ennoblits els individus ho eren, pel privilegi nobiliari, només que amb el primer cognom. Això ha desconcertat l'exacta duta de blasó de bastants famílies de la nostra noblesa, les quals, en rigor, solament haurien d'ostentar la primera partició del blasó, la sola autèntica, la de la seva baronia.

Un escut quarterejat amb els quatre primers cognoms d'una persona és sempre un escut personal: el de la persona que els porta, car el seu fill ja no duu els mateixos quatre primers cognoms; l'únic escut que val per a tots els descendents de mascles del primer ennoblit és el que correspon al cognom primer.

Per posar punt final a aquestes breus notes d'heràldica, diem que, ultra les armes dites de llinatge o gentilícies, abunden, també, les armes anomenades de comunitat, les quals poden ésser seculars (usades per viles, ciutats, pobles, col·legis, acadèmies, gremis, companyies mercantils, etc.) i eclesiàstiques (de seus episcopals, parròquies, capítols, ordes religioses, congregacions, etc.), i podem veure-les als edificis, documents i objectes que utilitzen aqueixes comunitats.

Notes

2.-  Una Ordinació feta per Pere el Cerimoniós disposa: "...Esgardadora cosa es... qui nostres sotmeses sien apres lur titol de comtat, marquesat ho vescomtat ho baronia lus sera escrit si hauran reebut lorde de cavalleria aquesta paraula "cavaller" e si nol hauran reebut serals escrita" "donçell" o "escuder"... si seran Darago sia posat la on ha "donçell" aquest vocable "scuder" (P. de Bofarull, "Col. Docs. Inéds"», V, pàg. 207). Retorn 2.

3.-  Una reial cèdula, de l'any 1783, signada per Carles III, establí que l'exercici de qualsevol ofici no podia impedir l'entrada al cos de la noblesa. Retorn 3. 

4.- Els "Usatges" havien establert aquesta composició d'esmena: un pagès era valorat en sis unces; un cavaller, com dos pagesos ; un varvassor, com tants cavallers tenia a les seves ordres, amb un mínim de cinc; un comdor, com dos varvassors; un vescomte, com dos comdors. Retorn 4.