|
Validesa actual i confirmació oficial de l’Heràldica |
|
Validesa actual i confirmació oficial de l’Heràldica Editorial PARATGE 14 Amb data de 3 d’abril de 1998, la SCGHSV, complint l’encàrrec unànimament votat a l’Assemblea General Ordinària del mateix any, va interposar un recurs contenciós-administratiu contra els acords presos per l’Ajuntament de Barcelona que van aprovar un “segell”, un “símbol” i dues banderes municipals. Després de quatre anys, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha dictat la Sentència nº 614/2002, de 26 de juliol d’enguany, contra la qual no cap interposar cap recurs, com diu la mateixa sentència. La Sentència estima el recurs i declara no ajustats a Dret i anul·lats els acords del Consell Plenari de l’Ajuntament, impugnats per la nostra entitat. L’Ajuntament no va acceptar el Reglament dels Símbols dels Ens Locals de Catalunya (RSELC), acceptat per tots els Ajuntaments de Catalunya que han tramitat expedients d’adopció, canvi o rehabilitació de símbols municipals, perquè argumentava que era contrari a l’autonomia municipal. Ara la Sentència diu que el Reglament no contravé aquella autonomia. En conseqüència, l’Ajuntament de Barcelona no podia, com va fer, obviar el procediment que estableix el Reglament. La Sentència també confirma que quan es contravingui la normativa heràldica, la Direcció General d’Administració Legal, formularà les observacions pertinents que, si són desconegudes, proposarà al Govern de la Generalitat, la denegació de la inscripció al Registre dels Símbols dels Ens Locals, la qual cosa suposa que l’Ens Local en qüestió no podrà fer ús de cal altra escut que no sigui el de la Generalitat. La Sentència, en referir-se al fet que l’Ajuntament va aprovar un “segell” (que en realitat és un escut) i un “símbol” (que també és un escut), manifesta que això constitueix una dificultat per determinar la veritable naturalesa dels símbols que va aprovar, perquè, afirma, un “segell” no és res més que un estri, habitualment de metall o de cautxú, en el qual hom grava els emblemes de persones o corporacions per tal d’estampar-los principalment en paper. Pel que fa a la Carta Municipal, aprovada per Llei de 30 de desembre de 1998, diu la Sentència que hom no hi precisa quins són el “segell” i el “símbol”, o sigui, que no s’hi defineixen. I també diu que el “símbol” no respecta la normativa heràldica, per la qual cosa també vulnera la Lley Municipal de régim Local de Catalunya en el seu article 35. La Sentència també deixa ben clar que el RSELC prohibeix que l’emblema adopti la forma pròpia d’un escut i que consisteixi en una modificació, deformació o simplificació de l’escut municipal, i que, resulta indiscutible que el “símbol” de l’Ajuntament té la forma d’un escut heràldic, i en concret la forma d’un escut caironat. Per la qual cosa, si hom vol considerar que el “símbol” aprovat per l’Ajuntament és un emblema (tinguem present que l’Ajuntament en realitat mai no ha aprovat cap escut) també contravé les disposicions del RSELC. Pel que fa a la bandera, la Sentència diu que el fet que la Carta Municipal, consagri, en norma amb rang de llei, que la bandera oficial de la ciutat incorpora sobre fons groc les quatre “barres” vermelles, en sentit vertical (o sigui, pals i, per tant, es tracta de la bandera de Provença), fa innecessari abordar l’examen de les qüestions de fons que pogués suscitar l’acord de l’Ajuntament, que la va aprovar, la nul·litat del qual es declara per raons formals (o sigui, de forma). És curiós, però, que no faci esment del fet que aquesta bandera porta incorporat, al bell mig, el “símbol” que poc abans ha dit que quedava no ajustat a dret. Creiem que amb aquesta Sentència el que hauria de fer l’Ajuntament és iniciar de bell nou l’expedient d’oficialització de l’escut –que no en té- i després el de la bandera I és també clar que hom no pot aprovar oficialment escuts o banderes prescindint dels tècnics en heràldica i en vexil·lologia i que cap dissenyador que no tingui un bon coneixement d’aquestes disciplines pot practicar un intrusisme tan descarat i s’atreveixi a dir, com ha estat dit als mitjans de comunicació, que nosaltres hem “fet un plantejament retrògad i carca”, que ens basem “en fidelitats al passat”, que hem “de mirar endavant, al futur”, que la que ara té l’Ajuntament “és una imatge corporativa actual i contemporània” i que “els heraldistes del present són els dissenyadors, que eviten el kitsch i que estan atents a nous codis comunicatius”. Per acabar-ho de reblar, tenen la gosadia de dir que “el de l’heràldica és un camp en el que anem perduts”. I tant que hi van, com la Sentència ha posat en evidència. |