L’escut de la ciutat de Barcelona és
organitzat mitjançant la unió en un camper quarterat dels senyals municipal (l’anomenada
"creu de Sant Jordi", que hom suposa que podria tractar-se de la
mateixa creu de la catedral, que es troba sota l’advocació de la Santa Creu)
i comtal-reial (els anomenats "Quatre Pals"). El seu blasonament, per
tant, és el següent: escut quarterat: 1r i 4t quarters, d’argent, una creu
plena de gules; 2n i 3r d’or, quatre pals de gules. Aquesta composició la
trobem per primera vegada el 1329, tanmateix, com que la bandera de la ciutat
és una bandera heràldica, o sigui, que és la conversió de l’escut en
bandera, podem afinar més i dir que a principis del segle XIV ja l’escut de
la ciutat-comtal era el mateix que l’esmentat abans.
Per la documentació que tenim, sembla que
l’escut encara no s’havia configurat o organitzat el 1288, perquè, en un
pergamí d’aquest any, el segell que hi penja de la ciutat de Barcelona,
encara porta els dos senyals (el municipal i el comtal-reial) separats: és una
creu cantonada amb quatre escudets amb les armes comtals-reials.
El 1345, Pere III el Cerimoniós va
concedir als consellers del Consell de Cent el privilegi que llurs heralds o
nuncis poguessin portar signo nostro et signo dicte civitatis, o sigui,
els dos senyals, el municipal i el comtal-reial. Des del segle XIV i fins a
principis del XVIII, l’escut ha estat representat amb algunes variants que
sempre han afectat els quarters dels pals. Tot i que Pere III, ja des del 1344,
va fixar definitivament en quatre el nombre de pals del seu escut, els artistes
i picapedrers van representar l’escut de la ciutat amb un, dos, tres, quatre i
fins a cinc pals a cada quarter i també amb el que en heràldica hom diu
"palat", o sigui, sense camper, començant amb l’or o el gules i
acabant respectivament amb el gules o l’or. Durant aquell període hom pot dir
que hi ha més representacions de l’escut amb dos pals a cada quarter que amb
quatre.
A partir del segle XVIII, després de la
incorporació de la Corona d’Aragó i, per tant, de Catalunya, a la Corona de
Castella, i fins al segle XX, hom troba més escuts amb els quatre pals a cada
quarter. Durant el segle XX, les dues representacions són bastant paritàries.
Això si, els segells oficials de l’Ajuntament, amb els quals eren segellats
els fulls dels llibres d’actes, des del segle XVIII fins al 1939, tots porten
els Quatre Pals als dos quarters. Ara bé, la segona meitat dels fulls de la
primera sessió plenària que l’Ajuntament va celebrar després d’
"alliberada" la ciutat per les tropes franquistes, dos dels quatre
pals han estat esborrats sense que hi hagi hagut cap acord municipal.
L’escut amb els dos pals és el que va
mantenir-se fins a l’any 1996, quan un acord municipal va aprovar una nova
simbologia per a la ciutat, en base a una proposta feta per uns dissenyadors,
que no per uns tècnics en heràldica: hom va aprovar un "segell
oficial", que era un escut caironat quarterat amb la creu als quarters
primer i quart i els Quatre Pals al segon i tercer, timbrat amb un coronell,
inspirat, com van dir els dissenyadors, "en el segell de Pere III"; un
"símbol", que també era un escut amb la creu de sant Jordi i dos
pals d’argent en camper de gules, suprimint l’or primitiu del senyal dels
sobirans catalans; i una bandera groga amb quatre pals vermells (la bandera de
Provença) amb l’esmentat "símbol" al centre. No va aprovar cap
escut. Per tant, Barcelona no té escut des del 1996.
Després d’un recurs
contenciós-administratiu, perdut per l’Ajuntament, aquest ha estat obligat a
retirar-la, cosa que només ha fet amb la bandera, mantenint, però,
il·legalment, el "segell oficial", que ara denomina "escut"
i el "símbol", que ara denomina "emblema".
CONFERÈNCIA SOBRE L'ESCUT
DE BARCELONA
Conferència en la presentació del llibre
Cavalleria
catalana medieval 1177 - 1433 el dia 11-3-1998
a les Drassanes Reials de Barcelona.
Un dels escuts més antics i més
preuats del Principat és l'escut de la ciutat comtal, Barcelona, que ha estat denominada
cap i casal de Catalunya.
L'escut de Barcelona reuneix, en un escut quarterat, el senyal municipal: la creu de gules
sobre camper d'argent; i el senyal comtal-reial: els quatre pals de gules en camper d'or.
Aquesta forma de combinar dos escuts sencers va néixer, al segle XIII, al regne de
Castella i es va estendre per tot Europa. Tanmateix, la manera de representar en un
escut quarterat aquests dos senyals no havia estat mai definida i, per aquest motiu,
trobàvem que el senyal comtal-reial dels Quatre Pals era representat amb dos, tres,
quatre i fins i tot cinc pals, o amb el que en heràldica hom anomena un
"palat", o sigui, el primer pal d'or o de gules i el darrer de gules o d'or
respectivament.
Fins al 1560 hom troba amb més freqüència escuts amb dos pals a cada quarter, però a
partir d'aqueslla data -segurament degut a l'aparició, el 1550 de l'explicació, per part
de Beuter, de l'origen (completament llegendari) de l'escut dels comtes de Barcelona-
es prodiguen més les representacions amb quatre pals a cada quarter. Des del
segle XVIII i fins la sessió de 9 de maig de 1939, la primera que es va celebrar després
de l'"alliberació" de Barcelona per les forces franquistes, l'escut oficial,
que figura al segell de l'ajuntament, amb el qual es segellen les pàgines dels llibres
d'actes del consistori, porta els quatre pals a cada quarter. Però, a partir
d'aquella dada, i sense que consti cap acord de l'ajuntament, una mà anònima va esborrar
dos pals a cada quarter segon i tercer. Que consti que això no vol dir que, en
escuts artístics hom hagués seguit, a vegades, representant l'escut amb dos pals a cada
quarter.
Després de la mort del dictador, concretament el 1981, l'Ajuntament, que desconexia
-perquè no se li va ocórrer d'encarregar una investigació- la manipulació de l'any
1939, va adoptar un nou disseny de l'escut, també amb els dos pals a cada quarter, tot i
que, des dels anys 60, en cartes a la premsa, hom demanava la recuperació dels quatre
pals a l'escut.
Arran dels Jocs Olímpics, el tema ja es va polititzar -que és el pitjor que pot passar
en una qüestió de símbols- quan dues formacions polítiques parlamentàries van endegar
una campanya per la devolució dels quatre pals als respectius quarters de l'escut.
Tothom coneix les vicissituds per les quals ha passat la qüestió de l'escut i la bandera
de la nostra ciutat. El resultat és que l'Ajuntament, en comptes de fer cas als
especialistes o tècnics en història i heràldica que, per dues vegades (el 1983 i el
1995 van estar d'acord en el restabliment dels quatre pals a cada quarter i en timbrar
l'escut amb la corona reial), es va decantar per no tenir-los en compte i posar l'assumpte
en mans de dissenyadors, que han acabat per fer els nyaps que tothom coneix. Arreu
del món, els heraldistes diuen com ha d'ésser un escut i en donen la descripció; és
aleshores quan els dissenyadors, atenint-se a aquella descripció, fan el disseny. A
casa nostra alguns dissenyadors han fet d'heraldistes i l'han espifiat, com era
presumible.
Pel que fa a la bandera; la de Barcelona és una bandera heràldica, o sigui, és l'escut
convertit en bandera, i això és el que va aprovar l'ajuntament en sessió de 3.5.1906.
Aquesta bandera va durar fins que va acabar la guerra civil i cap al 1942 va ésser
retirada i portada al Museu Municipal de la Ciutat i va ésser substituïda per una altra
amb dos pals a cada quarter en comptes dels quatre que tenia. Tots coneixem les
banderes darrerament aprovades per l'Ajuntament: primer una de groga amb l'anomenat
"símbol" (¿), que va ésser substituïda, amb l'acord unànim de totes les
forces polítiques representades a l'Ajuntament, per la bandera de Provença, amb
l'anomenat "símbol" al centre. Per aclariment diré que la bandera de
Provença és com la catalana però amb pals en comptes de faixes. Després ha
aprovat la bandera dels diumenges o "festiva", blava amb el mateix símbol al
centre, que així és més mediterrània, perquè a uns dissenyadors els sembla que el
blau només és propi del Mediterrani i no dels altres mars. Ara, per vergonya
nostra i desconcert dels que ens visiten, podem veure cinc banderes de Barcelona onejant
als nostres carrers: la correcte, la d'abans de la intervenció dels dissenyadors, la
groga, la blava o festiva i la provençal. Amb això, Barcelona és l'única ciutat
important del món que té més d'una bandera. El més curiós és que cap d'elles
està oficialitzada, com tampoc no ho està l'escut, perquè Barcelona no té escut.
Per obra i màgia de l'Ajuntament i d'alguns dissenyadors Barcelona té un segell,
un símbol i una bandera. És la cerimònia de la confusió, que es vol
immortalitzar en la Carta Municipal, encara no aprovada, on, a l'article 3 hom llegeix:
"El segell oficial de la Ciutat s'inspira en el de Pere III el Cerimoniós",
i "La bandera oficial de la Ciutat incorpora sobre fons groc amb quatre barres
vermelles, en sentit vertical, el símbol de la Ciutat".
El 1991 es va aprovar el Reglament dels Símbols dels Ens Locals de Catalunya, després
d'haver passat nombroses comissions i tenint en compte esmenes i consideracions que es van
formular per diversos sectors de la població. El Reglament diu que els símbols
representatius dels ens locals són dos: l'escut i la bandera, i és evident que
tant bandera com l'escut són símbols. Doncs bé, la Carta Municipal diu que la
bandera (que és un símbol) incorpora "el símbol de la ciutat". Qui ho
entén? Però és més: enlloc diu o descriu quin és aquest símbol, símbol que,
per més inri i confusió, té la forma d'un escut municipal. Un escut amb una creu
vermella sobre fons blanc, i amb dos pals blancs (!) sobre fons vermell, que no representa
res i que algun polític ens vol fer creure que hi ha quatre pals (que, evidentment, mai
ningú diria que hi són). Però és més; diu que el segell s'inspira en el de Pere el
Cerimoniós, i resulta que aquest segell és un escut. S'oblida, o es desconeix que,
per definició, un segell és una matriu, generalment de metall o de cautxú, que porta
gravats signes característics d'una persona o institució, per tal d'estampar-los a
pressió. Sembla que també es desconeix que, per llei estatal i autonòmica
és establert que els ajuntaments hauran de segellar els seus escrits amb un segell que
forçosament ha de portar l'escut municipal. Però l'Ajuntament no ha aprovat cap
escut. I resulta que el que anomena "segell" també, com el que anomena
"símbol", resulta ser un escut. Que ho entengui qui vulgui.
I, quin és el segell de Pere III?, perquè en coneixem més de quinze i tots porten
només el senyal dels Quatre Pals. Suposo que aquesta referència al Cerimoniós ha
estat feta per tal de justificar l'estranya corona plantificada sobre l'anomenat
"segell", que, com abans he dit, en realitat és un escut, i que, en un primer
disseny van acolorir de negre!, quan les corones sempre són d'or. Es tracta en
realitat d'un coronell. En aquella època els reis tenien diferents corones i se les
posaven com si fossin barrets, però barrets reials.
La classificació tipològica de les corones no es produí fins al segle XVII i les reials
són totes tancades amb diademes. La que uns dissenyadors han adjudicat a l'escut
que ells per ignorància denominen segell és completament atípica i, filant molt prim
podríem dir que s'assembla a la corona d'un marquès. Si té un sentit posar
corones a un escut municipal és amb la finalitat d'indicar la categoria d'un municipi.
Per tant, aquesta corona, més ben dit un coronell, no serveix de res ni té sentit
posar-la. La corona amb que correpon timbrar l'escut de la nostra ciutat -i amb
això hi estan d'acord tots els especialistes amb la matèria- és la reial; no una
inexistent corona borbònica, com algun erudit ha manifestat, sinó simplement la reial,
que indica la condició de sobirania que tenia el comte de Barcelona.
D'altra banda, si se segueix el Reglament al peu de la lletra, i aquest, com han fet la
resta d'Ajuntaments del Principat, no és infringit, resulta que el que inicialment ha
aprovat l'Ajuntament mai no podrà ésser oficialitzat perquè en res de res no s'ha
seguit el que disposa, tot al contrari, se n'ha prescindit, donant un pèssim exemple per
als altres ens locals de Catalunya. Com poden comprovar, per tot el que ha estat
explicat, l'heràldica, malgrat el que pensen alguns dissenyadors, encara és molt vigent.
|
|