ELS ESCUTS HERÀLDICS
No ens deixem ensarronar
Publicat a Temps de Franja, núm. 6, abril de 2001,
pàg. 19. Actualitzat.
per Valerià C. Labara i Ballestar
Quan visitem les grans
superfícies, fires comarcals, etc. és cada vegada més freqüent
ensopegar amb "els dels escuts". Aquests "professionals"
ens ofereixen, a preus que van des dels 3 € als 60 € o més, l'escut del
nostre "cognom" pintat amb més o menys traça i luxe de
colors, imprès per ordinador o simplement descrit. La qualitat artística
acostuma a ser fluixa i la correcció heràldica escassa o nul·la, paral·lela
a la de les descripcions, que sovint resulten incomprensibles.
Deixem clares algunes coses. Si ens adrecem a alguna persona de qualsevol
dels nostres pobles petits i li demanem notícies d'algú o bé li parlem
d'alguna casa que siguin portadors del seu cognom, de seguida ens dirà el grau
de parentiu que hi té. També és molt probable que ens indiqui que, tot
i que porten el mateix cognom, no són família; de vegades és
cert. En d'altres ocasions, el que passa és que s'ha perdut la
consciència de parentiu, perquè els lligams es retrotrauen a una generació
molt reculada, de la qual ja no queda memòria. Això passa, generalment,
a partir de la quarta generació, la dels besavis. A mi, per exemple, em
passa sovint, ja que els Labara de Candasnos pertanyen a dues grans branques
que, probablement, davallen d'un mateix individu, que no hem pogut documentar
amb exactitud però que devia arribar al lloc durant el segle XVIII. En
molts casos, però, aquesta comunitat de parentiu i de sang està plenament
documentada i és ben coneguda.
Ara bé, aquesta associació recíproca entre cognom i família, entre cognom i
"sang", és difícil que existeixi entre tots els Serra, Riu,
Ferrer o Fuster aragonesos o catalans, de la mateixa manera que és ingenu
creure que tots els Fernández o García espanyols siguin parents. Per
més tombs que hagin fet els avantpassats d'aquestes famílies, no s'explica que
siguin els "pares" de tanta gent que comparteixen el cognom però que
no pertanyen al mateix llinatge.
D'aquesta confusió llinatge-cognom, de la qual podríem detallar més coses i
casos (com algunes trobades de persones portadores del cognom X en què la casa
pairal resulta que avui és el restaurant "Can X", "casualment"
el lloc que acollirà l'àpat "familiar") s'aprofiten els
"quincallers" d'escuts. D'aquesta confusió i, ho hem de
reconèixer, de l'enorme vanitat i comoditat humana de tots aquells que
s'estimen més gastar-se uns calerons en la compra d'un d'aquests escuts de
coloraines que guarnirà el rebedor, de la mateixa forma que l'enciclòpedia, de
gruixuts volums enquadernats en pell, omple i embelleix la "llibreria"
del saló. Si el lector d'aquestes línies no es considera un presumit sinó que
simplement ha estat sorprès amb la seva bona fe, espero que s'adoni que
aquelles "coloraines" del rebedor no tenen res a veure amb
ell. Cal esmerçar-hi temps, paciència i alguns diners, però, a canvi,
proporciona la satisfacció de recuperar les nostres arrels i el coneixement
dels qui ens han precedit: tota una lliçó de vida.
Si reflexionem una mica, convindrem que resulta trist comprovar que persones que
tenen cavalls de raça, gossos de casta i vaques que fan molta llet, tinguin a
mà tota la documentació referent als progenitors d'aquests animals i, en
canvi, no siguem capaços de dir-nos el segon cognom dels seus avis.
RECORDEM:
-
No existeixen escuts de
"cognoms".
-
Els escuts pertanyen a
llinatges, gairebé sempre nobles, la qual cosa explica que siguin més
aviat pocs: els Barrafon de Fraga, els Montfort de Torrent, els Ibarz de
Mequinensa, els March de l'Areny, els Moix de Calaceit, els Cariello de
Tamarit... per dir-ne alguns de la Franja.
-
No tothom té escut
d'armes. La majoria de llinatges no en tenen ni n'han tingut
mai. En cas que sospitem o creiem que algun avantpassat nostre en
tenia, cal poder demostrar (per mitjà de la genealogia) que davallem
d'aquella persona, posseïdora d'escut d'armes.
-
Fins i tot pot passar que
dins d'un mateix llinatge, una part de la família sigui noble (els
descendents d'una persona ennoblida) i una altra no.
-
No es pot utilitzar l'escut
d'un altre. Fins no fa gaires això era un delicte comparable a l'ús
d'una identitat aliena. Ara, demostra més aviat puerilitat i un
interès superficial per la història de la nostra família, per la nostra
identitat: quelcom imperdonable, en especial per a les persones cultes.
SI VOLEU SABER-NE MÉS:
-
Fluvià i Escorsa, Armand de.
A la recerca dels avantpasats. Barcelona, 1995. Curial.
-
SOCIETAT
CATALANA DE GENEALOGIA, HERÀLDICA, SIGIL·LOGRAFIA, VEXIL·LOLOGIA I
NOBILIÀRIA (S
C G H S V N)
Arxiu Nacional de Catalunya ANC
c. Jaume I, 33-35
08190 SANT CUGAT DEL VALLÈS
(el Vallès Occidental) Barcelona
Tel. 935 545 250 Fax. 935 898 035
Horaris d'atenció:
de dilluns a dijous de 17 h a 20 h
http://www.scgenealogia.org
|