Què és la Nobiliària?

La nobiliària és la disciplina que estudia tot allò que fa referència a la noblesa i els nobles. Noble, en l'antic règim, era l'individu que, per naixença o per gràcia del sobirà, pertanyia a l'estament noble, considerat distint dels simples ciutadans i que gaudia de preeminències hereditàries. Avui dia un noble no és res més que un membre de la noblesa, que es diferencia de la resta pel fet que, provant-la, pot ingressar en alguna de les corporacions nobiliàries existents.
Hi ha diferents classificacions de la noblesa: per l'origen pot ésser de sang o de privilegi; pel rang social, alta o baixa; per la situació geogràfica, rural o urbana; per la durada, hereditària o personal; i per la qualitat del grau nobiliari, titulada i no titulada.

 

La seva història

La noblesa, la trobem a totes les civilitzacions i pot ésser guerrera, com ho era entre els germànics i els escandinaus, administrativa, com es troba entre els romans, i també religiosa, com la dels jueus. L'explicació d'aquest fenomen a gairebé totes les societats es pot trobar en el fet de veure com a ben natural que un home revestit d'un comandament, d'un càrrec o d'un sacerdoci d'importància pública tingui la temptació i aconsegueixi de transmetre aquesta qualitat a la seva descendència o als seus, hereditàriament i perpètua. Aquest nepotisme es trobarà encara més natural en la civilització cristiana de l'Europa occidental, pel fet que la noblesa va lligada a un bé immoble: el feu.

Cal no oblidar, també, que l'autoritat ha estat considerada com una cosa sagrada. Un cap tenia el seu poder per delegació dels déus o de Déu. La raça o la nissaga dels sobirans havia estat elegida i cadascun d'ells havia estat ungit pel Senyor. I aquest sobirà, delegat de Déu, delegava als seus caps de guerra, als administradors de les seves províncies o als seus consellers i als seus jutges una part d'aquells poders. Per tant, qui posseïa una parcel.la del poder diví havia d'ésser de naturalesa excepcional, un notable, un noble.

La noblesa, pel fet d'ésser lligada a la noció d'autoritat, la seguirà en el seu creixent, en el seu desenvolupament, i en la seva decadència a través de la impregnació social del sentiment d'allò que és sagrat. Per tant, el poder de la noblesa creixerà quan un cristianisme integral guanyi força per tot l'Occident, assolirà el punt més alt als segles XII-XIV, quan Europa viu amb Déu i en déu i, lentament, anirà perdent el seu sentit, a mesura que el món occidental es vagi desmoralitzant. La reforma, amb el renaixement, farà de la fe un afer purament individual i no ja d'una comunitat o d'un poble. El noble, aleshores, en no tenir res més que les seves pròpies qualitats, serà vist com les altres persones. Ja no és designat per Déu sinó per un rei.

Després del segle XVIII, la idea de noblesa es disgrega tan universalment com s'imposà. El sagrat cedeix el pas a l'electoral, i Déu al poble.  I, d'aquesta manera, la noblesa acaba essent no res més que un simulacre.

Associa't amb nosaltres

Gaudeix de descomptes en llibres i cursos. Rep a casa la revista Paratge i consulta els buidatges obtinguts pels nostres seminaris, grups de treball i socis

Top