És la disciplina que tracta la morfologia i la tipologia dels segells que autentifiquen els documents públics i privats a través de les èpoques, estudiant-los i classificant-los en qualsevol de les seves dues presentacions: matriu (instrument que serveix per a segellar) i empremta (resultat del segellat en diverses matèries).

A nivell científic els estudis sigil·logràfics aparegueren cap al segle XVII , quan els principals diplomatistes de l’època (escola benedictina) només els consideraven d’interès subsidiari. Però gràcies a la publicació de col·leccions de segells obtinguts a base de dibuixos i calcs, finalment la sigil·lografia es convertí en una disciplina auxiliar de la història, directament relacionada amb l’arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l’epigrafia, l’ iconografia, l’hagiografia, la biografia, la cronologia, la sumptuària i la indumentària.

Actualment es troba íntimament relacionada amb l’arxivística existint una comissió internacional de sigil·lografia que depèn del Consell Internacional d’Arxius.

A casa nostra és clàssica la tasca d’estudi i catalogació que va portar a terme Ferran de Sagarra i de Siscar, plasmada en la seva obra Sigil·lografia catalana (1916- 1932).

El segell com a matriu ja fou conegut pels antics imperis (des dels mesopotàmics fins als romans) i principalment representaven personatges o escenes mitològiques. Tot i així cal esmentar que els exemplars sigil·logràfics d’abans del segle XII són escassos, mentre que en els segles XIV i XV hi abunden, ja que no només els reis, eclesiàstics i comunitats utilitzaven segells, sinó que també ho feren els particulars, els cavallers, els burgesos, els mercaders, els gremis i fins hi tot els menestrals (que l’usaven com a signatura).

Amb el temps la icnografia dels segells s’anà enriquint gradualment i adoptà diferents representacions del personatge o l’entitat.

Signes, segells i firmes de reines de la Corona d'Aragó